Reflexionant en veu baixa

Hi ha una cosa que m'esgota gairebé tant com aquest miserable Estat Espanyol que sols s'atreveix a jugar quan té cartes marcades a la màniga, i són les manxiules i ganivetades que veus llançar-se i clavar-se entre els seguidors dels tres grups "indis" per un grapat de vots més a cada piulada. Sembla el vell racócatalà a l'engròs això del twitter, que sembla ple d'aquests haters - o són bots? - sempre pendents de buscar en qualsevol moviment del seu "col·lega" independentista una suposada "traïció" que instrumentalitzarà de seguida per - dubtosament - afavorir la seva personal opció política.

Però no n'és completament ple, i no són precisament un fotimer. Ho sé perquè al carrer ben poques vegades he sentit que ens preguntem mútuament què votem i perquè ho votem. Però sí saben com fer molt de xivarri, són insistents i extremadement tediosos. Fan l'efecte d'un bombardeig despietat de publicitat del venedor desesperat per aconseguir la seva comissió. Ni tan sols t'expliquen perquè els hi hauries de comprar el producte a ells, sinó perquè no els hi has de comprar als altres, presentant-los com el dimoni mateix. 

Presuposo que tots tres tenen un objectiu comú compartit, però cal discernir que també tots tres pols tenen una estratègia pròpia. I sí, es pot anar plegats i formar un equip, però també es veritat que no és escrit enlloc que un equip hagi de ser d'idees homogènies per alçar-se amb la victòria. Sols hi ha una idea de consens ampli: guanyar el partit, però quan mires atentament sembla que estiguin més pendents de la medalla individual al ego del millor jugador que al resultat del partit en si.

Em recorda a la peli de Braveheart, quan amb les primeres victòries tots els nobles escocesos s'estan barallant entre si aviam qui és el que més destaca i capitalitza l'èxit. I aquella mítica frase: "(...) serian incapaces de ponerse de acuerdo ni en el color de la mierda". 

* * * * 

"Si de forma plenamente consciente hubiera de unirme a las filas de algún partido, escogería aquel que mayor libertad ofrezca para el pensamiento." Thoreau

* * * *

Després de setmanes d'oblidar-me'n, aquests dies he tornat a pitjar botonets:

El mitjó del revés

"No podia empezar con una declaración completa: habría significado la camisa de fuerza o la silla eléctrica". 
H. Miller

Estimats nois, no deixeu que el Billy s’acosti a la peixera». 
The Young ones

Dilluns al matí, i com sol se habitual els dilluns totes les promeses per la setmana a estrenar se me’n van en orris quan encenc el cigarret abans no pugi el cafè. Últimament no dormo bé i crec que ja és hora d’anar a veure l’oculista, em dic passant-me índex i polze sobre els ulls. En algun moment m’hauré de passar també per la farmàcia aviam què hi tenen pel refredat i buscar temps per mirar-me les meves cruixents cervicals, que em donen pel sac d’ençà que em passo hores i hores inclinat sobre la pantalla. Ai sí… segueixo fent-me vell.

Amb la mà al clatell endego la ràdio i m’assec a taula. Entre el tintineig de la cullera dins la porcellana sento algú parlant sobre “Blanquejar el feixisme”. És un tertulià al que un altre tertuilà talla per matisar-li:

- No és pas blanquejar el feixisme això que fan, sinó normalitzar-lo. I normalitzar-ho és molt perillós.

Joder, doncs comencem bé el dia…

La tertulia avança. La taula rodona parla més o menys sobre la irresponsabilitat de certs mitjans donant-li veu a aquests discursos pro-franquistes que es mostren ara ja sense màscara. Denuncien que durant el darrer any Vox s’ha estat passejant alegrement per tots els platós de televisió d’Espanya i, segons ells, aquesta és la forma més efectiva de normalitzar o blanquejar – digues-n’hi com vulguis – a aquest partit hereu del falangisme i que té com a himne el Novio de la muerte. D’una forma més presentable i per a tots els públics el que venen a dir a la tertúlia és que certs periodistes i presentadors mullen i mullaran calces i calçotets per tenir de convidat al Santiago Abascal o a l’Ortega Smith, és a dir, presentant l’impresentable i normalitzant l’inormalitzable. Si fos més vell del que ja sóc i tingués una ferida de guerra potser em faria mal la ferida en veure-ho, però per comptes d’això el dolor que sento és prestat, silenciós, com un dolor a l’ànima pels avantpassats de casa que ja van combatre el feixisme quan els hi va tocar de fer-ho. Un d’ells encara no sabem on va caure ni a on està enterrat. Fins aquí la part que em toca. 

No és difícil identificar la línia editorial dels mitjans que promouen altra vegada tota aquesta merda i ens la serveixen amb eu-du-claveguera-de-caverna: són els mateixos que fins fa res pilotejaven obertament l’Alberto Carlos cada dos per tres, alies la-promesa-estrellada-huele-a-leche i a la Chony-barby-Montapollos, els seus hidalgos personals contra la croada -legítima, ahà-ahà – contra nosaltres, els perillosíssims, alineats i descerebrats independentistes que ens hem convertit en els orcos xungos de la seva pròpia creuada. Ok.

Collons!, direu. Però què ha passat aquí?

Suposo que el que ha passat és que certs professionals de la informació no s’han adonat que van errar l’ofici, que s’haurien de dedicar a rodar cinema o a escriure ficció i parar – per pietat - “d’informar-nos”. Perquè informar no és retorçar uns fets de manera que s’ajustin al final que tu vols que s’esdevingui, sinó esperar que s’esdevingui el final a partir dels fets que se’t van presentant al davant. La interpretació, com tota opinió, sempre és i serà subjectiva perquè el coneixement total ens és inabastable. Si mai t’enganxes a tu mateix desitjant un final concret a qualsevol història, ja sigui real o fictícia, comença a posar en dubte la teva objectivitat i dedica’t plenament a la ficció per comptes d’aspirar a informar. Serà millor per a tots. Això que llegeixes ara, per exemple, aquest assaig – o el que en resulti d'això – per molt que intentés jo aspirar a acostar-me a la veritat, sé per endavant que no deixarà mai de ser una opinió apuntalada per les meves propies experiències i opinions personals. Punt. Però el cas és que tampoc amago les cartes, vull dir que ningú pot interpretar que la meva intenció és la d’informar sinó únicament donar sortida a la pressió mitjançant una lectura i intrepretació concretes d’uns fets la intencionalitat verdadera dels quals no podré esbrinar mai del tot. Així doncs sols puc teoritzar i donar una opinió. Una veritat no és LA veritat, aquesta és la meva veritat.

Sé que és fotut això de tenir un relat i observar que l’has conduït fins a un punt on comença a fer-te aigües i se’t envà de les mans. A mi m’ha passat mil vegades escrivint. I quan et trobes en aquesta situació o bé l’esborres i comences de nou o bé dones un gir de cent-vuitanta graus traient-te un as màgic de la màniga i peti qui peti. L’as a la màniga ara en aquest circ és Vox. S'apunten a donar-li bombo i plateret perquè des de particular punt de vista dels interessats en frenar l'independentisme, els hi va bé. Això és el que han triat en el relat anti-independentista: el feixisme. Posen a una balança feixisme i independentisme i diuen, sense cap apreciable ombra de vergonya, que s'equilibren, que exactament el mateix. La puta!

Vox és ara com el gòlem que surt a defensar-los, el tercio de brillant armadura sobre el que l’unionisme màgic cavalca amb la idea de confrontar l’enemic intern que s’han inventat i els treugui del fangar reaccionari on tot solets s’han posat. El problema no és que s’hi enfilin quan han estat desesperats, quan un està desesperat és fins i tot comprensible que s'aferri a un ferro roent. El problema que veig jo és que s’hi mantinguin enfilats un cop ja saben que el cavall és esquelètic i sota el casc brillant del tercio que t’ha tret del fangar hi descobreixen un zombi cantant el novio de la muerte que s'ho carregarà tot al seu pas. Aquí és on els hi fa aigües el relat, quan s’hi mantenen i s'hi mantenen i s'hi mantenen, acceptant qualsevol preu que s’hagi de pagar per satisfer el seu interès particular en la unitat d'Espanya. Volen l’espasa i volen la glòria perquè volen guanyar la batalla a l’independentisme, encara i que per això s’hagin d’encomanar a un heroi obertament feixista i masclista que ni prendrà consciència de si mateix ni matarà el seu propi ego quan acabi l’Odissea, sinó que ho arrassarà tot, a ells inclosos.

Talvegada, suposo que deuen pensar que amb el perfum d’Eau-du-claveguera-de-caverna i maquillant els draps bruts feixistes com a pre-constitucional ja n’hi ha prou com per a vendre-ho per antena com a producte exòtic de primera. Cal seguir alimentant el relat!

****

És una sort que ja no vegi la televisió, penso, o que no la vegi tal i com ho feia anys enrere. De fet ni tan sols tinc senyal d’antena aquí, i ja ho veus, puc viure perfectament. Hi ha un munt de gent, sobretot de la franja més jove de la societat que pot prescindir de la televisió. Lloguen una habitació a un pis compartit o fins un pis i tot i podrien passar anys abans d’adonar-nos que el cable d’antena no ens dóna cap senyal, però això sí: es lien uns cristos d’aquí a allà abaix si en arribar a casa el wi-fi no funciona i hem de baixar al bar a fer no-sé-què.

Els hàbits de consum d’entreteniment ha canviat molt els darrers anys, i molt més en el consum audiovisual. Quan era petit el televisor era al centre neuràlgic de la casa, i estava col.locat a un punt estratègic com era el menjador. Després es va apujar el llistó arreu i les cases van passar d’un a dos, tres, quatre o més televisions, sortint gairebé a televisió per individu.

Ara estem més o menys igual o pitjor: cadascú va pel món amb la seva pantalleta per oblidar-se de la resta de pantalles que l'envolten. Ja no hi ha tubs de raigs catòdics als menjadors i sí molta pantalla plana, el cable coaxial ens sona antinquat al costat del de plataforma digital, la wifi o la fibra òptica. Jo he vist i conviscut amb Betamax, Vhs, Dvd, Blu-Ray i Pen-drive’s, he endollat euroconnectors a pantalles quadrades i de plasma; HD, fibra òptica i rebobinat cassets i passat de pensar en mega-bytes a Giga-bytes i Tera-bytes… Joder!

He emplenat amb imaginació els buits argumentals que em deixava el primer Zelda de vuit bits i m’he agenollat mentalment mil vegades quan els meus sentits es trobaven embriagats pel Breath of the Wild, l’últim al que he jugat, al que ja no li cal completar amb imaginació. Hem estat testimonis en tercera i primera persona de l'evolució d'aquest món accelerant-se.

Amb certa perspectiva a les esquenes segueixo pensant que en essència segueix havent-hi únicament emissors i receptors. Des d’una senzilla columna de fum dels indis passant pels punts i les ratlles d’un vell telègraf transmetent, una carta o un missatge de veu o un videojoc. En essència estem encara allà mateix tots nosaltres, entre els emissors i receptors. Enmig ens queda el missatge, i la tecnologia no és sinó el mitjà que ens ofereix l'enorme varietat en els mecanismes per transmetre. 

Però no sóc un estudiós del tema, disculpeu. I tornant al que deia abans, he de confessar que hi ha ha certs programes de canals en obert que encara veig a través de les seves respectives plataformes digitals. Programes d'humor alguns que darrerament han rebut diverses denuncies.

Hi ha periodistes que blanquegen el feixisme latent en la societat i això sols serveix per a amagar una evidència tan trista com real: i és que encara n’hi ha, a Espanya, de feixisme; o si volem ser més suaus en el diagnòstic també podem dir que existeix encara aquest amplíssim sector de la societat espanyola que enyora el franquisme. No vol o no és capaç d’identificar el franquisme com a una etapa negra a condemnar perquè els abusos comesos segueix creient-los legítims llavors i ara, d'altra manera. Clar, com que la repressió sols fou dirigida a la part crítica de la societat, si eres bon minyó i t'ho creies, no tenies perquè tèmer res. 

Per a aquest sector no-afectat i permissiu amb l'època, el franquisme no va ser pas dolent, això cal entendre-ho, a l'hora de fixar-nos que se n'enyoren. El que s’observa és just el contrari: es senten ofesos perquè ens hi caguem a sobre - amb raó - i s’enroquen per dir que no va ser una etapa tan xunga, i acte seguit doblen l'aposta i contraataquen amb totes les energies al sector crític titllant-los, com a poc, de voler tergiversar la història o buscar obrir velles ferides o de terrorisme, desitjant subordinar-los altra vegada a la visió simplista, falsa i pueril de l'Espanya dictatorial. I dic això perquè tinc encara els llibres que els meus pares feien servir en la seva època d’escolarització franquista, i és esperpèntic el que feien passar per «educació».Per això a mi no m'estranya gens que hi hagi tanta gent que no ha tingut l'oportunitat del contrast cultural que hi ha a certes comunitats autònomes de plantejar-se des de dos punts de vista diferents l'unionisme, autoritari o no. No serà que per aquells que sols tenien un sol relat que seguir, quaranta anys de menjar-los el coco van establir un precedent perillós en l'edució feixista que va quallar? El problema no serà que massa gent creu encara en aquells "valors" de l'etapa franquista i se'ls va passant de pares a fills?

No per fotut tot això deixa de ser senzill d’entendre: sempre serà molt més fàcil detectar la injustícia i denunciar-la si són les nostres carns la part perjudicada que si n’és la d’un altre. Detectar la injustícia quan en som, sense voler-ho, part beneficiada no és el camí que fa baixada, sinó el de pujada. Requereix d’un cert esforç de comprensió i d’empatia posar-se en la pell de l’altre a fi de detectar de quins beneficis gaudim a costa d’ell o ella i que en un principi no érem capaços de detectar.

Però què passa si un s’acostuma a ser la part “beneficiada-a-costa-de...” i no en vol prescindir, en sigui o no conscient? O bé ens estan venent que el que reclama els seus drets el que farà serà privar-nos dels nostres? Doncs passa quelcom molt i molt semblant a allò que ens venen ara als que es rebel·len contra el moviment feminista, que per comptes de considerar-lo com el que és: un moviment que busca el reequilibri natural de drets i deures i d’igualtat entre sexes en aquest món fet de pedra patriarcal, passen a descriure-te’l com el que no és: un moviment que busca privar-te d’uns drets que tenies tu, mascle, sols per ser-ho, com si haguessis de ser més per tenir collons i no cony. 

El que fan és caricaturitzar de «supremacista» o colpista o terrorista al feble ofès, i el feble ofés no és el que vol ser més que l'altre, sinó únicament no ser menys que l'altre.

El mateix patró s’utilitza per fer passar al tio o tia qualsevol, o a la comunitat sencera que es manifesta i s'organitza penjant llaços grocs o manifestant-se pacíficament. Passen a titllar-lo de nazi-supremacista i violent. Sigui càlcul maquiavèl·lic o pura ignorància supina, tan li fot, perquè la injustícia es fa palesa just en el moment en que el sector conservador inverteix els papers presentant com a víctima l’agressor i l’agredit com a violent o com a provocador contra qui cal reaccionar i doblegar-lo en nom de la pau social, que no és sinó una altra forma de dir: "para que nada cambie". S’ha girat el mitjó, el món és al revés.

El quadre és ara tan esperèntic que no saps si riure o plorar. 

A diferència del mantra tan extensament reclamat pel sector a favor de Espanya-una-y-no-cincuenta-y-una que diu si fa no fa que “Sin ley no hay democracia”, crec que podria afirmar que històricament no han estat les lleis des del poder les que han creat la democràcia, sinó que han estat els anhels i els collons i els ovaris prou plens de la penya que han  derivat en una pressió per exigir que les lleis siguin de debò justes i així acostar-nos, de mica en mica, a una més que inabastable democràcia total.

Però, és clar, què passa quan les taules de les lleis demòcrates les fan els mateixos que van fer les lleis contra-la-democràcia? Parlo ara, sí, dels redactors de la tan citada constitució del 78. Tan segurs n’esteu que no arrossegaran tot el pes del seu passat dictatorial? Tan segurs n’esteu que un feixista es fa demòcrata d’un dia per l’altre, sense haver-lo jutjat o llegit la cartilla? Que no tendirà a reaccionar i a perpetuar-se en allò que l'han ensenyat a ser? Vinga va… Que teniu el quadre ara mateix al davant!

Potser – i tristament -, amb el que no comptàvem els independentistes que poc a poc ens anàvem unint a la causa era que quan fóssim majoria – o senzillament la freguéssim -, l’Estat es trauria la màscara de la democràcia i actuaria amb la mateixa visceralitat i totalitarisme que l’ha caracteritzat durant centenars d’anys per comptes de pactar un referèndum. Ens vam creure allò de "sense violència es pot parlar de tot", però no suposàvem que en absència de violència l'Estat crearia les condicions necessàries des de cadascún dels seus tentacles perquè la violència hi fos present. 

Una gran part d’Espanya sols sap veure i beure d’una concepció pròpia que nega la idea dels diferents tarannàs que la conformen. «Indivisible unidad de la nación Espanyola» forma part d’aquest concepte, però el redactat, a més de sorgit de la més que criticable transició de la dictadura a la democràcia, pressuposa que diferents organismes o institucions nacionals com la Generalitat, que ja eren i visqueren autònoms ara són «seus» perquè sí, sense importar els mitjans pels quals foren absorbits o subjugats, i passen a «ser» ara per gràcia de l'estat central, perquè «la indivisible unidad de la nación Espanyola» ens ho permet. Oh, gràcies-gràcies! Sí, com si fos un favor que ens permeten per la nostra particular idiosincràcia.

Espanya no té una tradició de seducció al diferent, perquè seduir sols ho fan els que reconeixen l’altre com a individu o la nació que reconeix una altra nació si en qualsevol dels dos exemples un es vol endur a l’hort a l'altre. I la forma de fer “a l’espanyola” no creu que li calgui seduir a ningú per a tenir-nos a tots lligats a l’hort sota la bandera. Ja ens hi té, ja som «propietat seva». Us sona la cantarella, oi?

Crec que ens oblidem massa sovint dels efectes de quaranta anys de feixisme i dictadura. No dels efectes d’imposar, perseguir, maltractar, jutjar, afusellar, sotmetre a la dissidència o de les dècades i de dècades d'ossos enterrats en fosses als marges de les carreteres. Parlo dels efectes d’aquests quaranta anys de dictadura mai jutjats a ulls de la part “no-dissident” de la societat, la que estava i està encara d’acord amb el concepte Espanyol que nega la multi-nacionalitat d’aquest curiós concepte d’Estat democràtic “reconsagrat” que es creu que ha de subjugar i reduïr qualsevol manifestació de descontent que no tingui la Ñ, la roja o els favors que cal pagar a personalitats espanyoles que defensin Espanya tal i com la venen: una i indivisible. Parlo de les bases de l’Espanya dels “guanyadors”, l’Espanya colpista que un cop esclafada la república i mort en Franco, va posar en la figura del rei l’hereu necessari per conservar-ne els “valors”. Ens oblidem sovint que per molt democràtic que fos o pogués ser aquest estat ara, neix d’un cop d’estat vencedor contra el desig de la majoria republicana del seu moment. El sector de població “obedient”, la part que va ajudar en el triomf de la dictadura primer, se la carregà a les espatlles després i la va acompanyar durant quaranta anys per acotxar-la al llit amb honors, a aquesta no se li ha dit explícitament que es tractava de feixisme, el que defensaven i ara enyoren. És més, que se’ls hi ha perdonat – i se’ls hi perdona encara-, tot. Els «herois» d’aquesta concepció d’Espanya segueixen essent els enemics impunes de l’altra part, i a l’inrevés encara és més accentuat, perquè el poder segueix essent encara propietat d’un dels punts de vista: el guanyador, sempre el guanyador. Pels vençuts, pels dissidents, pels eterns discrepants, sols ens queda la condemna, la presó, el càstig i la humiliació. Espanya gran?De què? De collons morens?

* * * *

Dies exòtics, dies moguts en plena campanya electoral. Tot i que ens tapem les orelles la inversió en soroll és tan descomunal que un hauria de viure en una bombolla sota terra si volgués mantenir-s’hi al marge. Espanya, «amenaçada» per Tsunamidemocràtic competeix ja oficialment amb Rússia i Xina pel control absolut de la xarxa i aquesta plataforma anònima es considerada a hores d'ara una associació terrorista. A mitja setmana passada, a Madrid, hi ha una demanda de taxis multitudinària pels seguidors de falange tancats dins l’Ateneo, i en un míting de Vox dos s’inflen d’hòsties aviam qui dels dos és més espanyol o té menys cara de mico – això és literal -. Cert dia Sánchez anuncia un reial decret llei que aspira a bloquejar el projecte de la Republica digital catalana emparant-se en alguna cosa semblant a que no està allotjada en servidors europeus i que això no pot ser de cap de les maneres. Abans d’anar a dormir, el diumenge, m'assabento que navegants Internàutics miren on són allotjades les dades de seguretat social, del ministeri d’Interior o la mateixa web de Pedro Sánchez i la cosa no falla per riure o per plorar: totes són a servidors d’Estats Units. Sense comentaris.

Com que en Grande-Marlaska alies el torturador indemne anuncia que al llarg de la setmana s’anunciarà qui hi ha rere el perill de Tsunamidemocràtic, comença una porra a Twitter. Alguns candidats destacats resulten ser la Carbonell de Plats Bruts, el Tomàtic, Josmar, Les Teresines, l’Arale, l’esperit d’en Rubianes, el capità Enciam o en Baldrick de l’Escurçó Negre. Per segon any consecutiu els premis Princesa de Girona es fan a Barcelona i no a Girona i el preparao surt per la porta del darrere del palau de congressos amb el discurs del 3-O encara escrit a la cara i l’eco de les cassoles ressonant-li dins la closca. Rivera apareix amb un cadellet que fa cara de maltractat que suposadament l’ajudarà en el «debat» i ja allà treu un llambordí davant les càmeres i es consagra, si no ho estava ja, oficialment com el pobre-home-mem-espanyol. Sánchez promet dur Puigdemont a Espanya. Puigdemont pregunta si es que el vol segrestar. Cayetana s’adhereix al moviment anti-llaços-grocs abans d’anar al debat de TV3 anant de bracet momentàniament amb l’Arrimadas i se’ns ofènen tots quan a ella i a en Garriga, el ninot de cartró-pedra de Vox, són titllats de «fatxes» quan aquest darrer arriba amb assessor conegut pels seus vincles obertament neonazis. 
El «debat» resulta ser un altre jec d’hòsties entre uns i altres que no arriba enlloc. Però encara queda tela, i abans i tot de tenir temps de païr el segon debat o comentar-lo, l’endemà surt Sánchez reblant el clau sobre la seva promesa de dur Puigdemont a Espanya, quan ell i els seus collons morens rebatent a un periodista que li pregunta com s’ho pensa fer per complir la promesa.

«(...) y de quien depende la fiscalia?», diu el milhomes.

Pam! La competició del «A por ellos!» segueix a tot drap i la immensa majoria dels grups polítics espanyols aposten ara per la seguir amb la via judicial i repressiva per comptes de la política per resoldre’l. Catalunya és el problema, Catalunya és l’enemic, Catalunya és ETA i cal batre a l'enemic, real o imaginari, com més aviat millor. Sindicats policials denuncien gags de l’Està passant i el Polonia emparat-se, si no recordo malament, en delictes d’odi, que foren pensats per protegirs els febles i no els poderosos. Guai. Més esperpent: fins i tot els Manel – el grup de música que es versiona en un d’ells-, són esmentats en la denuncia. És habitual sentir que tot això és digne d’en Berlanga. Jo crec que ho supera de llarg.

Mentrestant, rere el teló, espera la nova crisi, la motxilla austríaca es defensada pel principal partit «d’esquerres» - ha-ha-ha! – espanyol i els fons voltors treuen un altre sis amb l'ajuda d'en Sánchez i tornen a planar sobre l'estratègia de fer-se amb el control dels pisos de lloguer que misteriosament van doblant i triplicant preus mentre treuen a la gent que hi vivia. El Mediterrani segueix tenyit de roig i s’ha esgotat el temps per adaptar-se al canvi climàtic.

On amagar-se? Hi ha lloc on amagar-se? Vull un amagatall, trobar un forat, una cova, una bombolla, un búnquer. La bogeria no és independent, no ve mai sola, cal estar a sota la pluja de les circumstàncies per esdevenir un boig. Rialles sota sota pluja àcida. Sóc Billy Balowski sentint l'òrgan Yamaha vuit pisos per sota, he trobat l'Elefant amb casc i una foca amb una arengada que li pregunta:

«I ara QUI és, Ralph?».