De naps i cols

Playstation advert: Double Life 

"M'estava evadint de les realitats. No m'agradaven."
Bukowski

"Caminar és una part del vagareig. Cap objectiu tancat: només un deixar-se anar amb la recerca al pap". 

 Lluís Calvo 

"Dejar tu mente jugar es la mejor manera de resolver los problemas". 
Bill Watterson

Aquest blog pretén, d'entrada, de mesclar els videojocs entre naps i cols. La idea del que vull que sigui això és encara una mica tèrbola, però fa temps que va prenent forma i em fa l'efecte que podria reciclar algunes coses escrites d'anys enrere relacionades amb videojocs, el joc en general i el rol que no he compartit mai fins ara. La idea, sí, és la d'adaptar-ho als fenomen actual dels videojocs, que sembla que ens acompanyaran molts i molts anys. Però això és un blog, i per tan vull que hi hagi lletra, força lletra, cosa que, en general, va encara una mica a contracorrent amb l'espontaneïtat i fresca que observo en la retransmissió dels jugadors, altrament dits "gamers" en aquest llenguatge globalitzat en el que estem ja nedant.

Des dels gamers amateurs als professionals i als simples aficionats com ara jo que després de fer el dia agraeixen d’entrar a una dimensió paral.lela amb els amics o de gaudir de l’incursió en solitari. Es tracta doncs, de gaudir de la contemplació de la closca així com, de tan en tan, i amb sort, pal.ladejar la llavor que ens deixen els videojocs. Les armes - ben legítimes i efectives- del món dels videojocs a la xarxa, són aparentment, la improvització i l'acció. A mi m'agradaria donar-li una volta més a tot això des d'aquí. El que n'ha de sortir, ben bé, no ho sé encara. Però aquí trobo jo que rau la gràcia d'encetar un nou blog. O no?

No serà aquest espai dedicat únicament a fer la viu-viu als videojocs, companyies, desenvolupadors, youtubers o sols dedicar-me a penjar retransmissions, notícies o hatejar de forma gratuïta com qualsevol altre nen-rata sobre quan carai ha de sortir una actualització, el nou personatge o exigir el que sigui perquè "jo pago" o que desaparegui “JA!” un bug o el que sigui. Segueixo videojocs, jugo a videjocs i m’agraden els videojocs, com jugo, m’agrada i segueixo moltíssimes altres coses a la vida. Hi ha videojocs que em criden l'atenció, altres que no, alguns que m’han fet viure i d'altres que, mecagumdéu, m’han fet llençar els calés i esgotat la paciència. També hi ha els videojocs que enyoro. És tot un món en sí mateix, si em permeteu la obvietat. Vull una aproximació lateral, des dels marges, al món dels videojocs per la seva natural atracció i seducció en nosaltres, per la infinitat de possibilitats i rols que podem adoptar en aquests i la llibertat que ens ofereixen per tastar allò que no fariem mai al nostre propi món, o fins i tot per dur fins a les darreres conseqüències el que sí fariem i que, curiosament, no ens atrevim a fer. Aproximar-me a aquests des dels afores, els límits i les línies vermelles; experimentar narrant-ho, però evidentment, permetre'm alhora de submergir-m'hi, ja sigui amb escafandre o a pulmó lliure.

Que ni visqui d’això ni en vagi a viure impedeix que m’interessi aquesta branca d’entreteniment que sembla haver arribat per quedar-se molt de temps. Els arguments dels videojocs poden ser tan senzills i ruboritzants com els del lampista saltant de canonada en canonada per rescatar la típica princeseta o el d’adoptar el rol d’una pala que fa de paret perquè una piloteta reboti en una pantalla, però sóc de l'opinió que hi ha videojocs que són autèntiques obres d'art, així com n'hi ha que senzillament et poden oferir una bona estona alhora que et permeten d’evadir-te, fugir per un temps, o, per què no, que el seu argument et facin rumiar. Que què? Que els videojocs no poden ser també la teva perdició? Un forat negre on perdre’t per sempre més? Tampoc es tracta de ser ingenuus, no fotem.

Ara fa molts anys, amb un parell d'amics ens vam anar acompanyant mútuament al vell Pryca de Mataró per comprar l'expansió Broodwar de l'Starcraft, de la companyia Blizzard, potser ara per ara més coneguda per l’Overwatch, la seva particular aposta amb la que competir en el curiós món dels Battle Royale , o també pel mateix Diablo, un altre conegut videojoc – i amb raó - per una més variada generació de jugadors de tot el món. Estic ara situant-me en els vells temps aquells en que vèiem les llumetes parpallejants dels nostres limitadets mòdems. Nosaltres tornàvem de la Uni, o de currar, o de la plaça on quedàvem cada tarda per marcar-nos uns Uno’s o uns rol’s per després cremar adrenalina en partides de dos contra dos, tres contra tres o quatre contra quatre a les partides d'aquell vell i mític Battle.net. En vam gaudir com les patates rebullides que érem - i som - jugant, fins al punt que un d'ells – el que després esdevingué l'informàtic del grup - va crear el web del nostre propi clan d'Starcraft, el Clan Smoke, plana web en la que vaig poder participar tot escrivint la surrealista història de com hi vam arribar a jugar-hi. Sobre això concretament, van dir-me, mesos enrere, que hi ha una lleugera possibilitat de recuperar aquella història que vaig escriure farà ja entre setze i disset anys, molt abans que comences jo mateix a pensar en guardar-les al disc dur. Aviam si hi ha sort, moc fils i apareix aquest suposat "CD", el repesco i us el penjo. A mi personalment, em faria molta gràcia de tornar a tenir-lo. Jose, ja tens feina. Busca-m’ho tio!

Hi ha una pregunta que fa uns quants anys que em volta pel cap, i és de quina manera s'adaptaria, en un futur, la literatura als "mons paral·lels" que a mi em semblava començaven a florir al voltant de la nostra vida diària. És una pregunta que encara ara em faig, doncs si la literatura, a més d'explicar històries pretén de fer-ho reflectint l'època des d'on fou escrita, sempre he pensat que no pot deixar de banda els mons paral·lels en els quals ens endinsem. El món tangible, o"real", el més proper, aquell que no necessita pantalles i que tots coneixem, sempre m'ha semblat - dins les meves pròpies limitacions, evidentment - prou fàcil de relatar; una altre qüestió és la dificultat amb la que decideixis d’aprofundir-hi o d’implicar-t’hi. Ara, quan un passa d'estar les 24 hores al món "real" i de sortir al carrer per picar la porta del col.lega aviam si baixa a la plaça a estampar la pilota a una porta de garatge, a crèixer en paral.lel a l’avenç dels telèfons mòbils, de la indústria de l’entreteniment, d'Internet i d'altres exposant-se a pantalles, on no només podem ser nosaltres mateixos, sinó a més a més adoptar d'altres rols i deixar volar la imaginació, jo em pregunto: com traslladarà i narrarà aquesta època la literatura? Com trencarà les formes i el llenguatge fins a fer-ho no sols creïble, sinó que ens hi veiem? Serà capaç la literatura saltar d’una altra dimensió de les infinites dimensions, rols i màscares amb les que juguem? N’hi ha prou amb subratllats, cometes, cursives i llenguatge col.loquial? Sabem diferenciar realitat i palla mental en la història que ens narren o ens canten? Saben diferenciar entre rols i màscares que juguem entre amics? Com de flexible és la imaginació quan passa d'haver d'imaginar l'escena a "imaginar-se" el personatge que un mateix està posant a escena? Les pantalles i els videojocs ja tenen l'escenari, així doncs, la imaginació es reclou al personatge? És menys real si el personatge salta del wat’s-up al facebook a un blog o a un videojoc? Esteu plenament segurs que una simple part defineix el tot? De debò creiem que podem saber-ho tot? És el tangible i el fet el que ens defineix o també el que hi ha més enllà del text i a on mai arribarem?

Les preguntes neixen de forma natural, però no m’exigiré aquí de contestar-les totes. Sols de gaudir d'un nou camí obert amb la mirada de l'aprenent i l’ànima del nen que juga i jugarà. No està tan malament, el repte, per algú que es s'ha passat quatre dels darrers cinc anys sense connexió a Internet a casa.

Aviam què tal queda, i aviam si sóc capaç de trobar-hi, a més de closca, prou llavor com per a que aquest blog duri un temps. De tema, n'hi ha, i apunto que el debat al voltant del mundillo tot just és a punt de començar. Sobre l'habilitat per trampejar-hi jo, ja es veurà.


De naps i cols anirà això, ja us ho deia, i entre naps i cols, doncs videojocs.

relacionat
(via ctxt.es)

*
*
*


Crec que fou ahir que els de EA van ensenyar ja la poteta amb la tal Wattson, el nou personatge de L'Apex Legends que molts han estat esperant amb candeletes.


No se n'ha fet, fins ara -dissabte al matí-, presentació "oficial", però sí que l'han avançat, deixant-nos algunes pistes perquè estratègicament, els jugadors anem salivant i desitjant-lo. A la tarda es decidirà. A mi sí que em crida l'atenció pel rotllo "elèctric" aquest que li han donat, i perquè sembla apuntar a que serà un personatge de suport, que és el rol que m'agrada a mi jugar en la majoria de videojocs, i amb els que jugo principalment - Lifeline i el Pathfinder - a l'Apex.


Vaig llegir ara fa unes setmanes enrere que ja li havien fet tastar a algun jugador conegut, i en boca seva venia a dir-nos que val, que sí, que "ta bé", però que tampoc era res massa espectacular. Personalment crec que si l'Apex Legends s'ha d'acabar de diferenciar d'altres Battle Royal per aquesta mescla d'habilitats de personatges i mata-mata en primera persona tan de moda, tota creació de nous personatges amb habilitats, espectaculars o no, ajudaran a engreixar les possibilitats que tothom que hi jugui, acabi trobant el rol que més beneficii el joc d'equip, que en això sí que se n'han sabut desmarcar. Crec que tenen una bona peça que pot aconseguir el seu públic en contraposició al Fornite, al que fa temps vaig provar de jugar però que sincerament, sense voler desmereixer-lo, no, no m'entra natural.


Desfer-se de l'ham, i meravellar-se per la lluïssor de les escates del peix.



(*)vincle de la presentació
(via GameSpot)

(*) editat a la tarda