"-Hope you know how to count, kid
-Try and keep up, old men.
-Old man!?"
Apex Legends, season 3
“Yo ya he estado en mi infierno, sigo estando en mi
infierno, así que no os sintáis superiores”.
Bukowski
Carai tu, què poc que dura la pau! I com se li acumula a un la
feina! En res tenim nova temporada a l’Apex legends amb en Crypto i
jo tinc al processador de texts varies entrades de dos final
fantasy’s que he recuperat. Mentrestant provo d’enganyar un amic
per començar una partida plegats al Don't starve Together i penjar-la.
D’acord, és veritat: torno a estar a l’atur, però no puc ser a
dos móns a l’hora. Però a mi em fa l’efecte que mai fins ara
havia treballat tant! A gust, sí, però a fi de comptes és
treballar… no?
Tinc, literalment parlant, el meu caparró de cigró fet un bon
puré. Si hagués de resumir el perquè vaig tan de cul podria dir
que la culpa és d’aquest immens trencadís que em dedico a muntar
als matins amb fulls de llibreta i no us estaria pas enganyant. Però
aquest projecte no té cabuda a aquest blog, així que deixem-ho aquí
de moment.
Suggeria que volia escriure alguna cosa sobre final fantasy’s,
sobretot des que se sap que el rework d’SquareEnix ja està gairebé
cuit i al punt i jo vaig remenar i remenar fins a recuperar la versió
antiga del VII, el de la PS one, que encara ara conservo, així com
el vuit i el nou, el Vagrant Story i el Metal Gear.
El que passa és que la PS4 va dir que no, que nanai, que no me’l
reconeix el disc, que a Sony estan muntant no-sé-què d’una
plataforma de jocs clàssics i que no vulgui ser més que els altres
i que passi per caixa i torni a pagar la versió antiga. Així que,
miau: he passat per l’adreçador.
Ara per ara sóc al punt aquell del mercat en que en Cloud s’ha de
transvestir per entrar a la mansió del Don, i, bé, aquí l’he
deixat… de moment.
Mentrestant vaig trobar a la lleixa l’XCom 2, que és un joc
d’estratègia per torns que tampoc és que sigui de novetat però
amb el que tinc un compte pendent de fa més d’un any. El que passa
amb aquest joc és que mai he aconseguit de passar-me’l. Mai, però
mai-mai, eh! Entenia els fonaments, m’agradava el rotllo, però la
dificultat “normal” em sobrepassava sempre i l’acabava engegant
a prendre pel sac, amb les dents serrades i picant de peus a terra en
una rabieta digna d’un nen de tres anys.
La setmana passada per avorriment, vaig tornar-lo a instal.lar i
va passar una cosa estranya: tot va començar a rutllar. El projecte
Avatar ja no se’m menjava viu i per primera vegada repartia llets a
tort i a dret amb els ulls en flames i cridant “Muahahaha!,
venjança-venjança aliens malparits!”.
Fins que les interferències al wat’s-up per baixar a la plaça de
l’ajuntament van retornar-me a l’actualitat, que tan alegrement
havia deixat una mica de banda. Des de llavors he reescalfat el cigró
de dins la closca. Fa temps que no m’informava de gaire més enllà
del que hi ha davant el meu nas o la pantalla. Ara he tornat a
comprar alguns diaris, a mirar la tele, a escoltar la ràdio i a
obrir twitter i... hòstia! Que em trobo? Que ja tenim aquí tot el
sarau una altra vegada! Que si repetició d’eleccions, que si
sentència de l’1-O, que si democracia ejemplar porque sacamos a
Paquito del mausoleo… i bla-bla-bla. Tot, tot a puntet de
caramel segons portades de El Mundo, l’ABC i demés premsa groga
del país alhora que la Guàrdia Civil no entén que no siguis
despert a les cinc de la matinada i t’esbomben la porta no sense
haver-s’ho de suar en una escena digna de la vida de Brian. Sota
secret de sumari, els veus remenant cassoles d’oli de motor a un
garatge i fotent un cop d’ull al local on guarden pirotècnia els
de la comissió de festes o diables. Quasi al mateix temps tenim
militars tornant exhausts de maniobres a una terrasseta de
Vilafranca, buidant birres a una terrasseta amb el fusell al costat i
sense lligar. Tot en la línia de país, vaja. Tot on fire
altra vegada. Es com si se sentís des d’aquí el ritme del tecleig dels micos a la sala del Sr Burns construint la gran novel·la de
consum intern Espanyol. Riu-te’n del Quijote, tu!
Sé que estic meditant del revés, que per comptes d’aïllar
aquest plàcid cant dels pardalets que em venen a veure cada matí
avui em centro en l’infernal so de la máquina de la neteja de
l’ajuntament, que raspalla dos pisos per sota, arran de vorera.
Serà el cava!, em dic. No m’ha sentat mai bé, el cava. Com que
l’altre dia vaig anar d’aniversari i aquí als aniversaris el
cava no falta mai, doncs serà per això que estic de mala lluna
encara avui. Eleccions, un altre cop? Puta-Merda. Ja no surto a
caminar pel bosc, em dic. Ja no m’aïllo. Yatusabes…
Caminar ajuda a posar la ment a lloc. Caminar posa els pensaments en
marxa, els acoloreix, els poleix. Jo ho he fet; Thoreau, que era qui
ho necessitava com l’aire que respirava és qui me’n va ensenyar.
Després vaig saber que Nietzche també ho gaudia, ben acompanyat de
la seva ombra. Diuen que Kant també ho practicava, però a mi Kant
no em mola tant com a el Sr Rivera. Siguem sincers, si he de triar
entre Kant amb en Rivera, trio Bukowski i la seva bruticia.
En fi, vull tornar a aferrar-me al sà costum de caminar. És bona
època per tornar-hi: la calor ja no és la calor de l’estiu i
darrerament ha plogut prou com perquè enganxés dissabte passat a ma
mare baixant de la muntanya amb un cistell ple de lleteroles.
“Carai”, li vaig dir, “déu ni do!”.
«I les que he regalat» - va ser la seva resposta. L’arròs va
estar bé.
Penjo uns quants post-it’s més a la paret, perquè qualsevol que
entri em deixi en pau imaginant-se que sóc un boig declarat. Amb el
meu historial mèdic a les mans sortirien de dubtes ràpidament, però
no entrem en detalls sobre això ara per ara. Nova temporada d’Apex
Legends! Eleccions un altre cop! CDR’s acusats de terrorisme! Mare
de déu...
Fa una bona pila d’anys, dies abans i després d’unes eleccions,
comprava tres o quatre diaris de diferents ideologies per veure què
hi deien uns i altres. Era un passatemps entretingut perquè un
s’adonava de primera mà de l’infinit abisme que pot separar dos
pols contraposats. De com pot retorçar-se el llenguatge per fer que
aquest t’escombri cap a casa. Ara ja no fa falta fer-ho, això. La
influència dels diaris se’n va a prendre pel sac a cada dia que
passa. L’olla bull a twitter i a centenars i centenars de digitals
dirigits per autèntics desconeguts lliuren les seves batalletes a
favor d’una o altra trinxera. No fa pas massa dies Twitter va dir
que havia tancat un o dos centenars – disculpeu la inconcreció –
de comptes fake del PP destinats a l’auto-bombo. I espera’t, que
més que en sortiran.
És una putada de les grosses, això, perquè jo segueixo amb les
orelles parades tant a la dreta com a l’esquerra. Neo-liberals,
fatxes, equidistants, okupes, comunistes, vividors, apolítics,
montapollos, mentiders, nous lerrouxistes, especuladors de merda,
“progres” o poca-penes o miserables com ara jo, tan se val. Em
podria permetre de prendre’m un quinto amb qualsevol d’ells. De
fet, m ’emborratxaria a una mateixa taula pel simple plaer de
sentir què collons passa amb els arguments que els seus professors
de formes i dicció a l’ombra i els
d’estratègia-oportunista-monta-pollos els hi deuen escriure abans
de plantar-se davant un micròfon per dir que tothom és
tope-de-xungo menys ells, que són els de la veritat absoluta i
nosaltres el dimoni escuat.
Tinc somnis humits. A vegades fantasiejo amb asseure’m amb en
Rivera a buidar quintos al bar del passeig de mar, aviam si troba la
porcellana prou neta. Què sé jo, per discutir sobre el seu adorat
Kant i el meu Bukowski, aviam si sense fer cara de clenxa és capaç
de tombar al poeta. Amb la Montapollos no ho tinc tan clar de
voler-me-la trobar, perquè sempre m’ha fet l’efecte que és la
típica que de petitona es fotia un pet així de gros al seient del
teu costat i llavors t’assenyalava a tu com a culpable. Crec que
Freud estaria d’acord amb mi. Per altra banda, la tendresa en
valors de la seva família, sobretot pare i tiet, no m’interessa.
No m’agrada el Gore. Mira, amb l’altre, el Santiago Abascal...
també, també m’hi asseuria aviam de quin pal va, però això sí,
amb aquest posaria una condició: que passés abans pel detector de
metalls i que la meva gossa – que de per si és un trosset de pa -,
hi fos present per si les mosques. Aviam, què m’expliques de bo,
Santiago, rei, conquistador, macho-alfa! Has pensat en escriure un
senyor dels anells on Mordor fos Catalunya? Per què no? T’ajuntes
amb en Perez Reverte i feu una altre Capitán Alatriste. Teniu molta
merda caduca amb la que fer història! Segur que us surt de conya.
I amb en Pedro Sánchez? Què? Mecagumdéu... un altre encantador de
serps. Segur que aquest pren te. I els globus sonda de Podemos i el
Me-queda-muy-lejos-Errejón ja a favor del 155 què? Paga la pena
asseure’s hi parlar-hi? Collons...
Aquesta paranoia d’asseure’m aviam de què va tota aquesta gent
és una cosa que la majoria dels meus amcis no entenen. Com jo, no
els poden ni veure a tots aquests, però m’encurioseix què collons
passaria. És com un experiment d’un boig que escolta i veu d’un
cartró de vi don Simón. M’asseuria amb tots ells més per
escoltar que per ser escoltat, doncs sé que ells no volen
escoltar-me pas, a mi. Tenen una opinió – seguríssim – sòlida
de com és i ha de ser el món i el país on viuen, i tu estàs
equivocat de totes totes. Clar.
Però ah la curiositat... Aviam, aviam d’on treuen el combustible
que els alimenta, com serà aquesta gent quan l’alcohol els puja i
es deixen anar de la llengua i surt el monstre o el conillet tendre
que cadascú té a dins ben reclòs i amagadet? Com si no
discerniríem els titelles del «que todo siga igual» dels autèntics
psicòpates o aprofitats del sistema?
No et creguis que em sento massa a gust escrivint això. Darrerament
intento dir cada vegada menys de política i escoltar més de com
fer-ho perquè no se’t covi l’arròs. Però ara es parla massa, o
més que parlar, es garla. Evidentment que tinc les meves
preferències a l’hora de passar una bona estona prenent cervesa
per les tardes, però cap d’aquestes preferències sol tenir com a
objectiu vendre’m una moto o dur-me al seu hort ideològic o fer-me
creure en que tothom és molt i molt dolent menys ells.
L’altra en la que penso sovint és en la Colau, que diuen que ara
acaba de fitxar a la Mayol, de qui se’n queixava vestida de
capitana-abeja-maya o algo així. Mentre que jo vivia a Barcelona
ella manava, i a fi de comptes a mi m’importava tres raves, fins
que va despenjar el poeta americà durant el BCN poesia per pressions
de “la dreta de sempre” i va pactar després amb Valls el
paracaigudista. I això em va tocar els ous. Que no vulgui viure a
Barcelona no vol pas dir que li vulgui cap mal, estem?
D’acord, no deixava gaire bé en Hank les policies americans de
l’època, però jo els subscriuria ara mateix, aquells versos, vist
el que s’ha vist els darrers dos anys aquí. Perquè no se’ls
foten on els hi càpiga, a la policia militar? No viuriem més
tranquils? Em pregunto si seria res dolent que se’ls retornéssin
tots a casa seva, a les seves casernes, al costat de la dona o
l’home, la marona, els seus fills, veïns i familiars. No
s’enyoren? Què hi fan aquí? De debò ho saben o creuen que ho
saben?
L’incendi aquest que des dels de Vox, PP i ciutadans fins al
mateix PSOE i ara es dediquen a fer gran sota l’olla Catalana aviam
per on peta, m’escama. No hi ha altres coses en les que malbaratar
el temps i l’enginy que en el de fer-se piròman? A vegades em
pregunto què passaria si enviés un recull d’assaigs d’aquells
arrauxats que feia abans, no exempts de cert humor, a alguna
editorial petitona i amb ganes de cridar l’atenció. Suposo que per
part meva ja podria tancar definitivament el cercle que el mestre
proposava: “Manicomios, cárceles y putas. Esas son las
universidades de la vida. Llámenme señor (...)”. I a mi ja
sols em manca la garjola per llicenciar-me definitivament i per
sempre, en la vida.
No crec que ni valgui la pena de provar-ho. Devem de tenir la meitat
dels artistes tatxant línies a les seves llibretetes i a bona part
dels rapers amb estrenyiment verbal ara que els hi han emmordassat la
seva natural espontaneïtat i aquesta mania seva de dir les coses tal
com raja quan veuen que els hi cau la legión, la cabra i la
neutralíssima justícia. Pablo Hasel ho sap això, i la Tamara i
l’Adrià, i per descomptat els presos polítics i els funcionaris
de les institucions revisades amb lupa en aquest estat «TAN
DESCENTRALIZADO». Em fa recordar al follon aquell de l’Èric i
l’exèrcit del fènix. No saps com collons passa que caretes,
llaços grocs, versos i palles mentals de menors d’edat en un
ordinador poden fer-te caure la gota malaia d’anys de “justícia”
sobrevolant-te com un grapat de hienes i voltors que busquen sang.
Busquen la por i la ruïna amb instruments estatals. No és
vergonyós, és miserable. En Valtònic n’és un altre que ha
rebut, i s’ho va veure a venir almenys; com d’altres abans va
agafar els trastos i va fotre el camp i mentre fugia anava ensenyant
el dit del mig. Me n’alegro. També em ve al cap el periodista
aquell, en Dani Mateo, que per un gag sonant-se amb la sacro-santa
bandereta dels pebrots no-sé-quanta-gent es va indignar fins que van
aconseguir de fer-li caure pluja àcida al damunt des de tot arreu.
Anys enrere també una colla de titellaires van dormir gairebé una
setmana a un calabós de Madrid per un joc de paraules que incloïa
“ETA”. I del cas Rubianes no en dic res perquè ja ho he dit mil
vegades. Està millor on està que a Espanya, crec jo.
Aquí a les vostres mateixes pantalles hi ha hagut twitaires
mitja-merdes com tu i com jo, menys que mileuristes, que han estat
multats i engarjolats. En vaig sentir un tall, l’altre dia a la
tele; la història d’un noi, un tal Nahuel que pel que es veu s’ha passat un any i quatre mesos a la
presó per enaltiment terrorista amb l'ajuda de Son Goku. I... ei, que no sé ja si creure-m’ho o no, perquè el que venia a dir
era que li van buscar les pessigolles -terroristament parlant –
perquè vostè, amb el que twiteja, no pot tenir ni suc de taronja
ni col lombarda a casa, que podria fer-nos saltar a tots pels
aires...*(he trobat el tall, era faqs)* Collons xaval! I la de la twitaire a la que li van estar
buscant les pessigolles per un acudit sobre el cotxe volador d’en
Carrero Blanco, què me’n dieu? Més mesos, més anys de por i
tremolors al cos amb la mirada de les hienes i els voltors vestits
amb punyetes i les masses cridant “a por elloooos! Oé!”.
Ui, para, nen. Estic pensant si he de revisar o no el que estic
escrivint, no fos cas que algun funcionari amb poca feina trobés en
les meves paraules prou ingredients per buscar-me problemes i em
punxessin el mòbil i el portàtil, i després d’un temps
m’assaltés el dubte de si el porno que mirava en moments de
distensió íntima era del gust dels meus vigilants o no. Però de
debò algú es llegirà tot això? De què pateixes? He deixat el
salfumant. Ara sols lleixiu i raspall i avall.
Bé, tenim “Enaltiment del terrorisme”, “Injuries al rei i a
la bandera”, “Sedició”, “Rebel.lió”, “Condemni vostè
la violència inexistent” i mil merdes més. El relat, preparant el
terreny... Guai. En la línia.
Caldrà mirar que tinguem l’assegurança en regla. Per si tiren la
porta avall i tal…
Canviant de tema – o retornant als videojocs -, vaig llegir un
article l’altre dia al Ludica – teniu l’enllaç a una columna
de la dreta que em va encantar. «I del local, què?», es deia.
També jo m’ho pregunto, això. Quan exportarem el que de debò
representa la marca Barcelona – i Catalunya i mentre siguem a
Espanya, per què no, Espanya - amb els videojocs? Vull dir, en
tindrem prou amb el tradicional potencial de la sangria, la paella,
el solet, barrets mexicans i el balcòning o ens haurem de treure
algun as de la màniga?
La meva aposta particular passaria per una men de
GTA rotllo el que proposen els de l’APM? (XDD). Amb algun canvi de
no-res. Penseu-hi. A Estats Units tot ho arreglen robant cotxes,
fotent quatre tiros o fotent-li d’hòsties a qualsevol transeünt
que ens mira malament. Sí, hi hauria vici i hauria inseguretat,
clar. Però l’emprenyat amb el món que ho tritura tot al seu pas i
el «a por ellos» tampoc acaba de convèncer. La literatura negra ja
ho ha tocat molt, això de l’Espanya negra i les clavegueres, però
és clar, n’és poca ara la gent que s’asseu a llegir per passar
l’estona i descobrir tot de passada com és aquest país realment.
Vull dir, tenim Via
Laietana, La mòmia al Valle de los caídos i l’ombra d’un estat
feixista mai jutjat. Tenim ell «Tot és ETA», que té molt de
potencial. Podríem crear els nostres propis Mike, Franklins i
Trevors intentant de sobreviure a la Barcelona post-olímpica que ens
han deixat aquest fascinant Estat. Podrien trobar-se fent de cambrers
sis dies a la setmana o sortejant cotxes per no ser atropellats com a
repartidors de Glovo. Fascinant. Comprarien suc de taronja i col
lombarda, o salfumant per desinfectar el vàter seria un risc. Cascs
d’ampolles de cervesa buits a casa serien assenyalats com a
«potencialment per a fer coctels molotov». També hi hauria el
mòbil, i cada dia t’arribarien missatges de la merda de periodisme
de la caverna, de quants amics sense empresonar et queden encara o si
ara toca botifarrada o tallar l’AP7. La gràcia seria viure com ens
estan fent viure aquí: amb el gran germà de George Orwell fet
realitat pels serveis secrets sols amb la lupa a una part de la
societat. Actuacions a lo Minority Report. Resistir l’escampada de
bulos i aviam quan aguantes abans de rebentar. El gran papà
preocupant-se perquè tots siguem «catalans de bé». Xaxi.
En qualsevol moment les forces de l’ordre podrien punxar-te el
mòbil, endur-se-te’n a comissaria sense que hi pugui accedir el
teu advocat i deixar-te lliure provisionalment acusat de terrorisme.
L.A Noire a l’inrevés a Via Laietana: per comptes de ser el
detectiu que observa per enxampar la mentida de l’investigat, ser
l’investigat que ha de triar molt bé les respostes perquè no li
fotin enlaire la seva miserable vida. Tot amb la finalitat de
preservar “Uno de los estados más avanzados del mundo”, clar. Jo
m’hi apunto, amb el joc. Puc fer algun guió en el catanyol que he
heretat per fer-lo més realista.
L’objectiu dels nostres propis Mike, Franklin i Trevor seria alçar
les mans, penjar llaços grocs, menjar romesco i butifarra; l’11 de
Setembre podrien participar a la primera xeringada popular que fos
inclusiva, sí-sí-sí, de tothom, de Ciudadanos i PP també. S’hi
apuntarien partidaris indepes per un costat, vestits de color groc, i
unionistes i equidistants per l’altre de «la roja». Tot de guais,
eh! Res de violència. Les barricades serien de cartró. Així es
podria recrear l’assalt espanyol i la caiguda de Barcelona i que
uns i altres se’n poguessin sentir partíceps. Ep, on et toca? Als
defensors. I a tu? Jo sóc assaltant!
Cadascú tria el seu bàndol i aquí no passa res. Nosaltres grocs,
ells vermells. Per diversitat que no sigui. Jo signo.
M’hi jugaria la meva còpia de FFVII a que ara per ara hi ha més
jugadors de videojocs al món que no lectors. Si en tingués
coneixements, jo apostaria per fer una cosa així. A fi de comptes,
el camí ja l’hem començat, i de riure’ns de nosaltres mateixos
sabent-nos minoria ja en sabem un ratet. Penso que la típica barra
d’estrelles que se t’omple del GTA, que és el nivell de recerca
que se t’omple segons les maleses que fas al joc, seria a
l’inrevés: la barra seria la paciència de l’status-quo, el
quart poder comprat i de les clavegueres més pudentes, el nivell de
nerviosisme segons van fotent bulos a tort i a dret i tu desesperat i
fins als collons disposat a penjar més llaços grocs i a aixecar les
mans fins que et parteixin el cap amb una porra.
Molaria: penseu-hi. Per comptes de fer maleses pels carrers de
Barcelona, la finalitat seria la de ser un ciutadà de bé i pacífic
i barallar-te per si t’he demanat cafè amb llet o cafè amb gel.
Si t’enfiles al damunt un cotxe per parar la rauxa dels
manifestants: rebel.lió, sedició, cinc punts, a la garjola i de pet
a Madrid amb en Marchena. Permetre un referèndum que s’ha muntat
la mateixa gent perquè l’estat no vol ni sentir-ne a parlar: doncs
rebel·lió o sedició. Si t’enxampen, un tindria l’opció
d’anar-se’n a l’exili o viure la presó des de dins i sentir en
Joan-Bona-nit tot el sant dia i escriure llibres. O anar-se’n als
boscos, com en Serrallonga i fer el trol amb el twitter. Mentrestant,
a Europa, es farien els sords. La policia, els jutges i els mitjans
de comunicació ja et tractarien directament, com a català que ets,
de
golpista-terrorista-rompe-estados-que-antes-con-Franco-esto-no-pasaba.
Molaria mil. Mentrestant, si no t’enganxen, tu podries anar-te
buscant la puta vida d’habitació compartida en habitació
compartida perquè no pots pagar un lloguer sencer, viure al carrer,
a un caixer o okupar i manifestar-te cada dos per tres, clar, tot
això que ja es fa, però a lo Gandhi, amb bones paraules. I com que
seria en món obert, també seria divers. Hi hauria fatxes, i
brigades de neteja de llaços grocs i feixistes declarats amb
armament real a casa que no serien mai encausats. A aquests mai els
hi passaria res. Tothom podria triar bàndol: rebels o imperials. Tu
tries. L’objectiu pels imperials seria fer la guerrra bruta -sense
que es notés gaire, que també t’haurien de poder enxampar -, per
fotre als demés. El dels rebels – sense espases làser – fer-ho
prou bé perquè a la fi, un dia, s’aliniessin els estels i a la fi
poguessim fotre el puto camp.
Jo m’hi apunto: per a quan un GTA local?
Relacionats:
I la cosa local? (article del Lúdica)
El terrorismo y la llave allen
*Vilaweb (27/10/2019)
*Memòria antídot (4/10/2019)
* De l'Apex Legends, dues partides de prova, ahir 1 d'Octubre amb en Blank:
Nou mapa, partida curta
Crypto, primer tast
*Vilaweb (27/10/2019)
*Memòria antídot (4/10/2019)
* De l'Apex Legends, dues partides de prova, ahir 1 d'Octubre amb en Blank:
Nou mapa, partida curta
Crypto, primer tast
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada