Centrar-se, o especialitzar-se en el que sigui
no és sinó una altra manera de perdre's. Però quin sentit té
perdre's sinó per retrobar-se després?
Són un amor, els videojocs. No seré jo
qui digui el contrari. No suporto el paternalisme aquest d'alguns
gilipolles que els hi atribueixen tots els mals del món.
Però també són còmodes, endimoniadament còmodes.
La teva mirada clavada en un rectangle de pantalla plana de trenta a
cinquanta polzades i l'oïda evadida i embriagada pels altaveus 5.1 o
entaforada i immergida en els auriculars a les orelles. En aquell món paral·lel, vivint històries mítiques i de les que ens en fem
partícips, al nostre propi Nivel 13 en els que ens
escapem de la realitat que ens desborda i que ens fa venir basques.
Com en el diàleg intern del llibre, també t'hi has
d'abandonar si esperes treure'n tot el suc. Entregar-te a l'argument
com qui s'entrega a l'altre/a, a l'atenció o la tensió plena, a
l'habilitat o al senzill o complicat repte de trencar-t'hi el cap per
treure'n l'entrellat i seguir avançant.
L'atenció, centrada en un sol punt, com la d'aquests
científics que es centren en l'àtom o busquen la partícula de
Higgs o els electricistes que no t'adobaran les frontisses de
la porta o els fusters que no et soldaran un tub de plom, com els que
s'especialitzen en el càncer que ens permet seguir vivint o els i
les que s'abandonen ells mateixos per entregar-se a l'ajut dels
demés. Els i les que descobreixen en mirar pel telescopi creat per
algun especialitzat i que descobreix a la fi l'evidència del forat
negre...
L'especialització, tan necessària per avançar i
que, per si la que et deixes empassar et fa perdre la perspectiva del
teu voltant; la passió, obligació o obsessió - com diferenciar-ho?
- que et fa cec a qualsevol altre cosa aliena al teu INDIVIDUAL món
concret. Com els periodistes especialitzats en cinema o futbol, els
crítics culturals, d'art o literatura que semblen parlar
inintel·ligibles idiomes que semblen dirigits a membres de selectes
sectes, i coachs, coachs que dictaminen que aquest o
altre no viu la vida plena o altres llepafils nutricionistes pels qui
consideren els cossos com temples i no parcs d'atraccions - Bourdain
dixit -. La zona de comfort, alguns, la tenen molt mal entesa. Desobeïr també és sortir de la zona de comfort. O no?
Especialització: necessària per saber que l'arbre
arrelat a la terra creix pel tronc i fa branques i fulles i podem
així perdre'ns per la clorofil·la corrent sense batec entre les
seves verdes i vives venes...
...i mentrestant el bosc, el conjunt estenent-se fins
a l'horitzó, totalment invisible sota la lupa a través de la qual
satisfem el nostre interès en el particular.
A vegades cal deixar reposar el comandament i el
ratolí, sí. Però també el microscopi i el telescopi, i el sofà i
el mostrador de la botiga, i el camió i la caixa d'eines, i el boli
i la llibreta de comandes, i la cadira i la taula de bar, aixecar la
vista, baixar la persiana i anar-nos-en cap al bosc, amb mirada llarga, preguntant-nos què ha passat, què hem fet, què no hem vigilat, perquè haguem permès que arrelin mutacions d'arbres armats amb porres que segueixen ordres per l'estirp dels arbres piròmans i que, a massa gent li sembli el més normal del món i torni a enfocar la lupa a la seva particular fulla.
* * * *
"Saps què et dic? Que a la merda la fiança!"
"Tot el que és bo és lliure i salvatge".
H.D. Thoreau
"Sempre arriba un moment en què cal elegir entre la contemplació i l'acció. D'això se'n diu esdevenir un home".
"Si elegeixo l'acció, no per això heu de creure que la contemplació em sigui una terra desconeguda."
A. Camus
Via ctxt: Unamuno en la Sexta noche
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada