De profanadors i cobradors del frac

Vaig estar jugant ahir al Red read redemption 2. Em va costar un ou de posar-m’hi perquè torno a estar atrapat en aquesta tempesta perfecta de l’actualitat, però el principal problema en realitat era la missió que em tocava fer, que no era de les que em molaven. Vull dir que no era res d’assaltar trens propietat d’especuladors, ni res d’enganxar més assassins en sèrie, sanguinaris o vídues negres ni res d’això. Les últimes coses que havia estat fent eren prou interessants: fer d’enllaç i carter entre dos joves enamorats aspirants a Romeu i Julieta i, tot seguit, trobant-me essent l’únic home en una manifestació en pro del sufragi femení al segle XIX.

El retorn al dia a dia del campament era cada vegada més tediós.

Així que havia d’anar a veure la sangonera d’en Leopold, que de feia dies que m’avisava que volia parlar amb mi. En Leopold és el “caixer” de la colla, el tio dels números, el dels contractes legals… Ja sabeu com va això: digueu-n’hi com vulgueu, jo n’hi dic un-d’aquests-malparits que et maten legalment sense embrutar-se les mans. Buf! La meva mandra era infinita per posar-me altra vegada la màscara de malparit-fill-de-puta o de cobrador del frac del segle dinou pels xanxullos aquests.

Em passa el mateix amb totes les feines desagradables “que em toquen de fer”; després d’haver-les evitat i driblat tant de temps com m’és possible, al final em sento atrapat i m’hi acosto capcot, amb les dents serrades i una pinça de la roba al nas.

- Aviam, catxo cabró, què vols que faci ara? Quina merda tens per a mi aquesta vegada?

M’ho va dir: un parell de subjectes als que ja els hi tocava de pagar. Un era el Sr. Holmes, un caçador prop d’Strawberry, va dir-me; l’altre era en Hugues, d'aquí, a Rhodes, amb prou feines cinc minuts a cavall des del nostre campament.

- Potser, per cobrar, caldrà – va dir, somrient malèficament -… ja ho saps, Arthur, maco: convèncer-los. Tocar-los el crostó.

Puto desgraciat! Vaig donar-li l’esquena i muntar damunt el Bandarra, pensant com de bé quedaria aquell caparró malalt de banquer dissecat com a trofeu sobre la meva tenda i en la desgràcia que era que no li haguessin fotut ja una bala entre cella i cella dies enrere a Valentine, quan vam haver de sortir amb la cua entre les cames i amagar-nos aquí a tocar del riu, al nou campament.

Escorava el vespre, però m’ho vaig prendre amb la calma. Vull dir que vaig decidir de començar pel que estava a la quinta punyeta, a Strawberry. Vaig encendre un cigarret i així de tranquis i sense entrebancs vam anar fent camí, el cavall i jo, fins deixar enrere l’estació de Flatneck, on vàrem acampar entre uns arbrets. Una poma i una pera pel meu fidel cavall van satisfer-lo. Un conill despistat que havia caçat minuts abans foren el meu sopar.

L’endemà vaig seguir les indicacions fins enfilar-me per la muntanya, al nord-est d’Strawberry. Una tèbia i quasi inapreciable línia de fum contra el cel blau va indicar-me on podia ser el campament del tal Holmes. I sí, encertada: allà estava el pobre diable recolzat a la paret de pedra davant la foguera mig apagada, roncant amb el barret tapant-li la cara. Amb una coça n'hi hagué prou per posar-lo dret, veure’m i acollonir-se de saber qui era jo i què hi venia a fer.

Com quasi tots els altres, en Holmes no tenia els calés, però almenys a aquest no va caler de “convèncer-lo” fent-li la cara nova. Podia aconseguir-los, ara. Acollonit com estava va parlar-me d’un puma al que anava seguint la pista de feia dies. Un puma blanc. Un puma blanc? Sí. Sense cap mena de dubte la seva pell pagaria amb escreix el deute i evitaria que ell mateix perdés la seva. Podia ajudar-lo a engrapar-lo, al puma?

Vaig arronsar-me d’espatlles. Podia. De fet, ho preferia.

Vam muntar als cavalls i començar a enfilar uns centenars de metres més de muntanya. En Holmes era un home jove, no sé què feia abans, però ara s’havia reciclat en caçador, i estava en la més absoluta ruïna. A més a més, era un idealista. De camí no va deixar de fer-me veure com d’incrèdul es va sentir en veure que el malànima al que jo representava li va oferir el crèdit.

Vaig aguantar-me de dir-li que precisament aquest era la clau de volta d’aquella merda de negoci endimoniat: la usura per la usura. Que el que comença essent un negoci per sobreviure pot derivar fàcilment en vici maquiavèl·lic.

“És aquí”, va dir.

I aquí era davant l’entrada d’una cova en la pedra grisa i viva. Vam desmuntar, la cova era fonda, i a pocs metres de l’entrada ja vam haver d’encendre els fanals.

“Ho sent?”, va dir.

Carai que si ho vaig sentir: un miol esgarrifós, monstruós; el miol d’un monstre sortit de les tenebroses profunditats de la cova: el cony de puma.

No sé què collons em pensava que hi anava a fer allà fins llavors, però acte seguit vaig desenfundar el revòlver.

Unes passes més enllà la cova es dividia. “ Miri: jo aniré per aquí, vostè vagi per allà”, va dir-me.

- Vol dir?

- Així ho cobrirem tot.

Amb el revòlver a una mà i el fanal a l’altre vaig avançar. Ombres fugisseres es movien al ritme de la trista i inestable flameta del meu fanal. Cinc passes, deu passes, quinze... Un altre miol monstruós, i un crit esgarrifós. En Holmes! Puta Merda!

En arribar-hi, esperitat, vaig veure el llum del seu fanal a terra, i a dos pams el seu cos, ja mort.

La puta!

Amb prou feines vaig tenir temps a reaccionar: encara era allà, els ulls encesos, entre la fosca com un fantasma blanc de dents i urpes esmolades: un puma immens amenaçant-me. A qui li importava com quedaria la pell? Pim-pam-pum! Mira: no sé si foren tres o quatre trets o tot el bombí del revòlver que li vaig deixar anar. No vaig deixar que se m’acostés. No ho podia permetre.

Vaig quedar-me mirant la patètica escena: El puma, el fanal, el Holmes… Puta vida…

A defora vaig carregar la pell blanca al cavall i mirar el del malaguanyat i idealista caçador. Li ho vaig dir:

“No cal que l’esperis pas, que el teu amo no tornarà.”

Va rebufar, com dient: “Bah, puta vida. Tampoc es que fóssim cul i merda, saps?”.

Per un moment vaig pensar en espantar-lo, però finalment vaig decidir endur-me’l per, a més de la pell de puma, donar-li un segon amo i treure’m quatre duros més nets per a mi tot sol. El cavallet no s'hi va negar. 

El vespre, altra vegada. Vaig deixar els beneficis obtinguts per la pell del puma blanc i acostar-me a Rhodes, a veure el segon desgraciat que havia estat fent tractes amb el nostre llimac legal. Immensa sorpresa la meva en descobrir que la direcció del tal Hughes no era sinó la mateixa que la del propietari de la botiga de taüts. Però la porta de la botiga era tancada, i en rodejar-la vaig adonar-me que el tio era a la part del darrere, rebaixant un taüt a còpia de ribotades. Ell no va veure’m, jo no tenia ni diea de com reaccionaria, però l’escena semblava feta a mida:

- Ei! Que hi vols anar tu aquí dins, o penses pagar?

Després de deixar clar qui era jo i què volia d’ell per segona vegada aquell dia, una altra vegada el mateix conte: no, no tenia els calés, no havia tingut temps… però…

- Però què?

Definitivament no volia anar dins la caixa. Els trobaria.

- Acompanyi’m, que els anirem a buscar.

Em va conduir cap a l'església, renegant, consumit per la culpa, fuetejant-se:

- Però això no està bé! No està bé, no està bé...

- Miri noi, no es flagel·li vostè mateix: que els de l'església són els primers a no estar lliures de pecat.

- Què? L'església? No… El que anem a fer és…

- Què?

- Vull dir… La senyora… Hi té un munt de joies, allà dins… I la veritat és que tampoc li fan falta. M'entén?

- Què!? Mecagumdéu!

Exacte. La nit queia altra vegada, però el terreny no estava lliure. La part que havia de posar jo en aquell gens ortodox pla era, per començar, la d'espantar aquells dos jovenets calents que s’anaven fotent mà a un costat de l'esglèsia de fusta. Ho vaig provar de bones maneres primer:

- Va nens, continueu la festa a una altra banda!

Van passar de mi. O més que passar van dir que me n’anés jo. Carai! Vaig haver de canviar l’actitud i desenfundar:

- Que foteu el camp!

Van fotre el camp.

També hi havia una dona netejant una làpida. Amb aquesta no em va caler treure la mala llet. “Senyora, faci el favor d’anar-se’n i tornar demà, que hem de fer tasques de manteniment”.

- Aleluia! Ja anava essent hora!

- Vagi a l’entrada i vigili que no vingui ningú – va dir en Hugues.

Així ho vaig fer. Cap problema: una tia agraïnt que treballèssim a aquelles hores intempestives i que feu marxa enrere i, després, dos capullos de manual més acostant-se cap on era jo. Què collons hi venien a fer al cementiri, a aquelles hores? Aquesta mena de poca-soltades sols me les permetia jo i el meu col·lega-profanador-de-tombes. Les bones paraules tampoc van servir. Els hi vaig ensenyar el canó i encara ara els veig córrer. Ha-ha-ha!

Estona després la feina estava feta. “Tingui”, va dir un exhaust i brutíssim Hugues, “amb això n’hi haurà prou, oi?”.

Era un collar amb diamants. Suposava que sí.

Vaig colpejar el meu barret i acomiadar-me’n. Un dia lleuger, avui: una tomba profanada, una pell de puma blanc, un cavall que em parlava i un client mort i un de viu que podria seguir fent taüts pels morts que encara faltaven en aquell món de merda. 
 

Puta vida... Ja en tenia prou. Era de nit, vaig apagar la consola i anar-me’n al llit, pensant, pensant, pensant... pensant en el circ del meu propi món, aquell circ de la tomba del fill de puta d'en Paquito. 
 

"Estratègies d'estat per construïr un relat"

El síndrome de Sherwood

(ull, vídeo de fa sis anys!)

I ara col.loques i fas servir una lent o una altra, segons l'objectiu que tinguis, amb aquestes "estratègies magistrals", i ja tens servida a la carta la criminalització de certs col.lectius socials. Des d'un activista qualsevol fins a tota una societat o els seus líders... Com? Fent servir el monopoli de la violència "legal". Ja ho veus.

Doncs déu n'hi do...


* * * *

edició 23/10/2019
Que Sherwood no ens impedeixi veure la llum
article de Sonia Andolz

cròniques colonials; el viatge llampec

"La gente habla de los jóvenes y el vandalismo, ¿y qué hay del vandalismo psíquico causado por estos viejos hijoputas?"

Irvine Welsh

No et prenguis massa seriosament això que ara et diré, doncs estic més a prop dels quaranta que dels trenta, i segons he sentit quan rondes aquestes edats un ja s’ha de tornar, sí o sí, conservador. Com si fos una inamovible regla de tres.

Però potser m’hauries de llegir una estona més encara i que no m’hagis de fer cas. Si tens temps a perdre i sentit crític, potser podràs separar una mica de gra de la palla que escric.

La veritat és que no tinc massa motius per ser conservador, vull dir que no tinc més aspiració a que em deixin en pau en tots els nivells, de dalt a baix.  He deixat de ser jove, però encara sé què és carregar la precarietat a l'esquena. A més, que per a ser conservador caldria tenir alguna cosa que conservar, no et sembla? 
Per altra banda no vull capitanejar res ni manar a ningú ni que ningú m'adori els putos ous. Torno a estar a l'atur, no compro roba ni em canvio de mòbil cada dos per tres. Després del primer cafè del matí relligo un cigarret i m’assec aquí i llegeixo, o, si en tinc ganes, escric. No tinc crisis d’ansietat ni em fuetejo moralment per tenir una pila de plats per rentar a la cuina o borrons de pols cantant sota el llit. Per mi farà. Diuen que ara ve una altra crisi, però ara per ara puc pagar l’habitació cada mes i això ja és alguna cosa. El temps dirà. No tinc propietats tot i que no em faria res de tenir-ne una, però com que sé el que he viscut i com he viscut els darrers anys, tampoc em molestaria morir-me sense tenir-ne, si no fos perquè el lloguer s’ha tornat després de l’esclat de la bombolla el darrer refugi d'aquesta mena d'elits de hienes i voltors arreu del món. «Encara estic a temps d’ocupar alguna cosa», vaig dir l’altre dia a taula, dinant amb els meus pares. Ma mare va fer un xisclet d'horror. El meu pare em va mirar amb gravetat. No mare, no pare: he-he-he... és broma. No ho tornaré a dir.

No ho tornaré a dir. Val. Però ho penso. Encara ara li dono voltes.

Abans d’ahir vaig obrir-me un compte de twitter i la meva percepció sobre aquesta xarxa social no ha canviat gens ni mica: segueixo pensant que és demencial. Necessària, sí, però demencial. No et dóna temps a mastegar ni molt menys a pair cap tipus d’informació. Si vols saber de cada moviment i paraula del món, no perdre’t res, l’has de tenir. Potser el que passa és que sóc massa vell, sí, això deu ser. Ja el mateix Internet em va agafar a contrapeu. Noto els efectes secundaris: se m’infla tan el cap que em sembla que podria acabar tacant les parets. 
Tampoc sóc gaire amic del telèfon mòbil d’última generació, tot i tenir-ne. Insisteixo: té coses bones i dolentes, doncs no deixo de pensar que la càmera és necessària, i com hauria canviat la nostra percepció del País Basc anys enrere si tothom n’hagués tingut un, aleshores, de mòbil d’aquests.

Des que escric això el meu deu haver sonat tres o quatre vegades aquí al costat, demanant-me que li presti atenció. L'odio, però l'agafo. Aquí hi tinc dos vincles a articles de certs periodistes sobre el que passa ara per ara i que em deixa un amic pel wat’s-up. Hi ha també un parell de fotos de mal gust d’un grupet al que estic inclòs seguit de les rialles d’alguns dels integrants. Tinc també l’enèssim missatge SMS d’una companyia telefònica convidant-me a unir-me a la seva particular secta prometent-me el cel i mil verges per a mi tot sol i també la crida al telegram del tsunamidemocràtic d’aquest matí, en la que convida als barcelonins a un seguda davant la subdelegació del govern a la una on segons es diu hi ha d’anar el president de l’estat Espanyol. Miro el rellotge i calculo en tres segons tota la moguda: pillar els trastos, baixar a l’estació, el tren, el metro i plantar-m’hi al davant... Miau!

Millor acabo això abans. Vaig a per un altre cafè.

Després de tota una setmana de més que compartit cabreig i indignació de tota la penya, des de la caminada i el bloqueig de l’aeroport de dilluns amb la guarnició de les primeres porres i trets de foam, de la vaga de divendres, de fatxes campant impunement per la ciutat i les marxes de les sis columnes, les barricades i les segudes variades ja tenim ja prou pilotes signades i blaus i ulls buidats i més empresonats i més pàgines web tancades i més acusacions de violència i de terrorisme per part de tots els tentacles de la forma de vida «A por ellos». Lleteres a tot drap han atropellant manifestants, hi ha una jove amb traumatisme cranioencefàlic a la Vall d’Hebron, però en Marlaska ha anat a veure un policia i en Buch i en Mas diuen que «tot bé». He llegit també que alguns policies han anat a buscar manifestants a l’hospital mentre es reparteixen punyalades entre partits indis aviam qui rep la corona de llorer al més pur i tres trucades d’en Torra no troben interlocutor a l’altre línia mentre en Sánchez escriu el seu nou llibre «como ser un macho alfa de la izquierda y no morir en el intento». Tot en la línia, vaja.

Ahir a la nit, una noia semblava tancar la setmana amb el «Cant dels Ocells» a Via Laietana entre una nova seguda. Tothom callat, en silenci. La policia, màgicament, havia desaparegut segons vilaweb. Potser és per això que crec, humilment, que tothom se’n va anar a dormir sencer ahir. Igual de cabrejat i indignat, clar, però sencer.

Ara aquest matí, comença el xou altra vegada.

M’assec davant l’ordinador per llegir el que la penya ha anat escrivint o les notícies que ha anat rebotant. Abans tenia prop d’un centenar de direccions de twitter guardades a una carpeta del navegador que anava obrint una a una: Activistes, polítics, presentadors, humoristes, filòsofs, escriptores, escriptors, sociòlegs, empresaris, empresaries, joves, vells, iaies, andalusos, catalans, madrilenys, bascos, sàtirs, cínics, comunistes, neo-liberals, indepes... Em mola la varietat. M’agrada parar la orella aquí i allà a les dues bandes de la tanca. Ara tinc totes aquestes direccions aquí davant meu i alhora en una comodíssima llista sobre la que clico dues vegades perquè comenci pel més recent i fresc. I començo:

«Like-like-like... Rebot-rebot-rebot... Hi-hi-hi!... ha-ha-ha!... Hòstia puta! Mecagudéu... On anirem a parar? Hòstia puta aquest malparit! Cagum-l’hòstia aquell malnascut!»

Em desespero una mica. Segueixo:

«Like-like-like... rebot-rebot-rebot... Hi-hi-hi... Ha-ha-ha...»

I així anem.

Vaig al lavabo i buido els budells. Però això no em deixa prou net per dins. Deixo estar el twitter i endego la ràdio, alguna cosa a l'ambient que poder ignorar activament per concentrar-me. Però ai, em topo amb la Colau, a la que es veu ha trucat en Pedro Sánchez. «L’ha trucat?», pregunta la Terribas. Doncs ella diu que sí, que ha estat el mateix Pedro Sánchez de fet, el del «manual de resistencia» - quins collons! - qui l’ha trucat, preocupant-se per la tensa situació. L’entrevista avança. Celebro que l’alcaldessa ara ja no sembla preocupar-se pel mobiliari ni els contenidors com feia a començaments de setmana, doncs li sento a dir per primer cop, que el més important són «les persones». Guai. Penso que està bé això, vull dir que hagi corregit el rumb, encara i que sigui tard i tot plegat faci aquesta mateixa pudor que alguns ja ens resulta familiar al voltant de l’alcaldessa investida amb l’ajuda d’en Manolo Valls.

Però no li restem humanitat: guai nena, guai. El que no entenc és perquè truca Pedro Sánchez a la sra Colau i no a en Torra. Vull dir, que per malament que ens caigui a molts el personatge del president, segons es diu aquest ha manifestat fins a tres vegades un cert interès en contactar directament amb el president en funcions de l’estat Espanyol. De debò està tan preocupat en Sánchez, el «condemnador de totes les violències que no siguin el GAL» si sols truca a la sra Colau?

Però què cony, donem-li un vot de confiança: ha trucat. Almenys ha trucat. Ara sabem que el mòbil li funciona. Potser contacta amb la Colau perquè el que vol és informació de primera mà, focalitzada, des de la representat més propera de la ciutadania: l’alcaldessa. Aleshores, perquè no truca també a la resta d’alcaldes on hi ha hagut disturbis i manifestacions, detinguts, caps trencats i atropellats? Vull dir, si de debò ve a arreglar o a «preocupar-se» de bona fe del disgust i la tensió creixent de la població, i el que duu és un microscopi i no un telescopi per seguir mirant a la lluna, no hauria d’haver fet més trucades, aquest "adorable" pocavergonya d’en Sánchez, conscient com és de tenir tots els ulls i càmeres al damunt amb el deu 10-N a tocar?

Doncs no. Fins on se sap, només ha trucat a l’alcaldessa de Barcelona. A mitja setmana també va fer un moviment de peces similar el molt cínic; i és que per comptes de trucar a en Torra o la mateixa alcaldessa, va i truca i es reuneix amb en lisensiado Casado i el Primo d’en Rivera. La pitjor versió dels germans Marx reunits al sanatori d’ «Un dia en las carreras». Quan ho vaig llegir jo no sabia si riure o plorar. Una imatge grotesca se’m va presentar al caparró: allà estava Catalunya, lligada al mig del quiròfan, bramant, protestant i convulsionant després de la sentència. Sánchez, per comptes de preguntar-li a la pacient què li feia mal per traçar el pla d’acció, l’emmordassa per tenir certa pau mental i crida a aquest parell d’ajudants de Dr Frankenstein per demanar-los l’opinió i un diagnòstic:

- A ver gente, qué hacemos?

- Estado de excepción! Yo digo: más porras, más pelotas de goma, más medicación!

- Eres un blando! Porras? Pelotas de goma? Ja! 155 permanente, intervención de educación y TV3!

- Disolución de los mossos. Y luego, electroshocks!

- Para empezar habrá que sedarla de una jodida vez y que se calle no?

- Sí tío, que molesta!

- Envia al ejército! Mazazo a la cabeza!

- Yo le cogería el teléfono y le colgaría. Ji-ji-ji… Es que soy un trolaco de manual!

- Yo lo soy más! Yo seré presidente para meter a todos los anti-España en chirona!

- Mira que tienes pocas luces! Saquemos las cloacas a pasear. Que el cuarto poder tenga trabajo: que se nos unden los periódicos!

- Eso! Metamos al trullo a la ACM, a Boye, la agencia de viajes de la assamblea y a los de la pasteleria de Sant Esteve de les Roures! La prensa lo cocina y la justicia nos lo sirve! Que se nos vienen las eleccciones!

- Cállate, nenaza! Vaya mierda de plan!

- Mierda? Yo soy más macho que tu chaval, y más español!

- No yo lo soy más!

- Que no! Que lo soy-Yo-yo-yo-y-requeté-yo!

A hores d’ara, Sánchez ja ha vingut, ja s’ha reunit, ja ha anat a veure els polis a l’hospital i l'han escridassat. Vist i no vist, com en Flash, se n’ha tornat a amagar-se al cau no sense abans ensenyar-nos una mica de metralleta per la finestra del cotxe. Collons! No sé què és millor – o pitjor -, si això o la pantalla plana d’en Rajoy, la veritat.

I menstrestant, on és Europa, ai, mític bressol de la democràcia i l'humanisme? Doncs allà, lluny, al seu lloc entre la inòpia. Amb en Borrell al capdavant, aconsellant-los a cau d'orella. Anem bé!
Això no hi qui ho aguanti. A la tassa hi aboco un raig de rom i d'un glop em fonc el mig cafè, fred, que encara em queda.


* * *

 https://twitter.com/VilaWeb/status/1186257625752715264

 https://twitter.com/CukorMC/status/1186240219038846976

Tsunami Democràtic dilapida la reunió de Sánchez amb Cunillera



Fons d'armari

 "(...) Es veu que 40 anys després encara no es pot dir que el darrer poli de la dictadura va ser el primer poli de la democràcia.(...)"

d'Higinia Roig


* * *

una cançó per a en Marlaska

Tot el que m'agrada és il.legal...♫

és sedició... ♫

o terrorismeeee ♫

(la versió és meva)

vincle 1

catalanrepression
(via juan carlos mohr)



* * *

"Era un home,
ara és poli." 
(de La polla Records)

ovaris 
(actualització)

heroi sense capa

* * * 

ha-ha-haaa!

Sí Espanya, ets un estat feixista

No ha estat l'únic cas. I no escric ara això només per aquest vídeo. Com ja s'ha anat veient per aquells que de debò s'han preocupat per saber què passava aquests dies a amdúes bandes de la tanca, per comptes de repetir com lloros els relats oficials.
Si un s'hagués de posar a recollir totes i cadascuna de les vegades que us heu passat de la ratlla, tots, no acabariem. I si cal, ens asseurem, per recollir-los, tots, i si cal, doncs no, no acabarem MAI.
Policies, del color i el cos que sigueu, amb caps i responsables directes i indirectes d'amagatotits: Ja us arribarà fills de puta, a tots, als feixistes i als sàdics de merda, als intoxicadors diversos de tots els canals de "periodisme" - notint-se les cometes", als polítics piròmans, de colegueo i de poltrona acostumada, tots els malnascuts aferrats a aquesta puta-merda d'estat de sistema de descerebrats i d'abusananos. 
A tots i cadascún. Us arribarà. 

1U1265

* * *

 El juego de la violencia (Gerardo Tecé)

enllestit

 tot xino-xano...

...anar-hi anant i sant-tornem-hi

* * *

* "En un acte real de dissidència"
 (del 10 d'Octubre. Torno a treure'm el barret, crac!)

* * *  

edi a les 21:41: Que et donin pel cul, Pedro Sánchez, a tu i a la teva "izquierda" de-merda-xupi-guai-filla-de-la-democrácia-que-nos-dimos-entre-todos-però-de-cal-viva-neo-liberal-i-una-grand-i-libre-ibex-35.
Ens entenem, pájaru?

"siga por favor". Pepe Rubianes

mercimadrid! 

* * * 

17/10/2019

De quan anàvem de mossos o bombers

     

De GC i PN no n'espero -ni n'esperem, la majoria - cap mena d'autocrítica. 

Sobre els mossos, diguéssim que torno a preguntar-me quina mena de psicotècnics passen els que entren a formar part de la Brimo. I a quina hora té en Buch pensat de dimitir. Pensava llevar-me aquest matí i sentir-ho a la ràdio. Potser m'ho he perdut. 

* * *

     Conec algun ex-company d'escola, o d'institut, o simple conegut que és mosso. Viuen al poble, van a comprar al súper. Els veig empenyent cotxets, passejant gossos o xerrant a una cantonada o sucant croissant a un cafè amb llet a la granja o bé amb la vista perduda al mòbil. Quan els veus els hi dius "hola", o "bon dia", o "dew-dew"... Res més. No crec que deixin de ser penya com tu o com jo. Tenen coses a fer, com tu i com jo. Però que jo sàpiga, cap d'ells és de la Brimo. 

     Es portava molt anys enrere. Tan a l'escola com a l'institut podria dir que aquest, aquell i el de més enllà volien ser mossos. N'hi va haver un que va anar a picar a la porta del director perquè li arreglessin les coses per acabar el batxillerat - que era el mínim que es demanava llavors -.

     En cas d'haver-ho intentat jo - de ser funcionari vull dir - com que sempre he tingut idees boges, a mi em molava més la idea dels bombers. De fet va anar d'un pèl que no m'hi fotés de ple. Va ser als divuit anys, quan vaig anar a fer les proves per entrar de forestal  a l'estiu. No sé què va ser més llastimós, si que em truquessin tan  tard que ja estava currant a una fàbrica o que sentint els ulls inquisitius dels meus pares al clatell els hi digués que no, que gràcies, que ja tenia feina a una fàbrica i no molava gaire ara això de deixar-ho córrer per una feina de tres mesos...

     A la fàbrica hi vaig durar tres mesos. Ni més ni menys. 

     Va ser quan faltava poc perquè deixés l'institut. En tornar, cada tarda, anava  a enfilar-me i desenfilar-me per una corda penjada d'un pi al descampat dels meus cosins. Em van sortir butllofes a les mans. A les nits anava a córrer, i no recordo qui va deixar-me la barra aquella d'halterofília que tenia al garatge, amb els cinquanta quilos de pes que demanaven que aixequessis, per preparar-me per una altra prova. 

     Va arribar el dia: d'hora, pel matí, el meu pare va deixar-me a Granollers, a mi,  que no sabia fins que vaig arribar-hi que era un nap-buf de divuit anys preparat a corre-cuites mes i mig abans entre tota aquell munt de bèsties de més d'u amb vuitanta i d'entre vint i trenta anys que ja tenien els collons pelats de passar-les cada any, les de forestal.

      Jo ja sabia com anaven les coses: els voluntaris d'Arenys van ser els qui m 'ho van explicar, als setze, als disset, abans que es traslladessin:

      Mira: per cada temporada forestal que fas et donen 0,3 punts - crec recordar que era-, un any sencer de bomber voluntari suposa un punt. O era 0.5?

     Però tan és ara això. Vaig intentar entrar de voluntari també, hi vaig anar durant anys, fotent-los la pallissa, un o dos dissabtes al mes. Solia anar-hi amb en Carles, un defensa central esquerrà amb el que vaig jugar durant una pila d'anys a l'equip del poble i al que també li molava el rotllo. Els dissabtes era quan solien fer les "pràctiques" al parc d'Arenys i allà estàvem nosaltres, davant els cotxes que desballestaven amb aquells pinces, o quan ens ensenyaven foteses sobre els ràcords Barcelona o a plegar o desplegar mànegues, o primers auxilis, o quan simplement t'asseies a seguir les classes didàctiques que preparaven, a mirar els vídeos de bombers americans fent tallafocs, o a escoltar les històries i batalletes de bombers de tal o qual incendi o tal o qual accident xungo... Tota la pesca.

     Mentrestant, passaven els anys i curraves, curràvem. Carregant peces de cotó, la caixa d'eines o bé servint plats, combinats i birres. No podies permetre't endegar a prendre pel sac les feines que tenies la resta de l'any per temporades de forestal de tres o sis mesos. Tot a una carta: entrar de voluntari, mentre que curraves i et treies socorrisme, socorrisme aquàtic i començaves a preguntar pel carnet de vehicles de servei urgent. Curraves, corries, piscina de Calella, gimnàs, pràctiques el dissabte... Idees de bomber.

     Així es feia. A fi de comptes el català nivell B ja el tenia, i el pla era a llarg termini, com es planteja qualsevol opositor: fer-te una guardiola de punts mentre esperaves les anhelades oposicions, les passaves i, llavors, amb sort gràcies als mèrits, resar perquè fossis tu un dels elegits als que enviarien a Mollet i no a un altre. Dues de la colla just han entrat de professores amb plaça fixa ara, ARA, després de més de quinze anys de xupar-se substitucions i treballar del que trobaven.

     Mentrestant, curraves... i esperaves. 

     Potser al psicotècnic m'haguessin tombat, a mi també, ara que ho penso. Com van tombar tres vegades a un de la meva colla al psicotècnic per entrar als mossos i al que li posarem el nom de Juli.     

     Era un dels elegits, un dels que "volia ser mosso" entre advocats que havien acabat a despatxos de caixes d'estalvis, informàtics anant d'empresa en empresa, físics, fusters, paletes, perruqueres, barbers, peons i professors... I un mosso. Guai. El que ningú entenia era que en Juli no hi entrés.  Era de les persones més amables i rialleres que mai he conegut, un exemple d’aquests que et foten un cop de mà en tot, oblidat de si mateix i sempre en favor dels altres i... carai! El tombaven cada dos per tres!

     La pregunta que planava sobre la taula de pedra de la plaça entre daus de rol i cartes de l'uno, era què collons passava amb en Juli perquè el tombessin als psicotècnics. Vull dir que la pregunta era de la mena: "Com collons poden tombar a un tros de pà com aquest als psicotècnics?". 

    I recordo una vegada que un de nosaltres va treure un nom, junt amb una anècdota. El nom era del d'un mosso del poble que estava a punt de marxar a viure fora. Un addicte de gimnàs de la nostra edat, un d'aquests que no han jugat a hoquei o a futbol sala o al que sigui però sí s'han dedicat a fer full-contact, o karate, o el que sigui que fes i acabaven per vestir tirants a l'hivern perquè no els hi tibés massa les mànigues sota els músculs inflats amb la merda-engreixa-vedells que es fotien. 

     No es que fos dels més estimats, però era de la quinta, i del poble. Era una cara coneguda. Una cara més que podies trobar-te bé passejant un gos, bé empenyent un cotxet o bé anant al súper. "hola-hola", "Adéu-adéu". Ja està. 

     Però en l'anècdota, pel que es veu, es traslladava. 

     L'anècdota era però, banal: només que un de nosaltres que hi havia tingut més contacte que els demés se l'havia trobat i com que feia temps que no es veien van xerrar a peu dret cinc o deu minuts. "Hòstia X, què fas ara?", "Feia anys que no et veia!" "Ah, ets mosso? I què tal?"

     El mosso X va contestar que estava a la Brimo, passant-s'ho de puta mare. La frase - va dir el meu col·lega a la taula - " em va quedar gravada tio...". 

     I a mi també. Era aquesta: 

     "Estic de puta mare. Em dedico a repartir llets a tort i a dret i a sobre em paguen per fer-ho! Ha-ha-ha!"

     Aquell dia vam entendre perquè a en Juli el van tombar una vegada rere l'altra als psicotècnics. Vam entendre perquè no hi va entrar. Ni hi entraria mai. Ara serveix menús. I no puc deixar de preguntar-me si X segueix passant-s'ho de puta mare aquests dies, si serà ell o un col·lega de feina seu al que ara veu sucar croissant al cafè amb llet al matí o amb el que comparteix hores de gimnàs a les tardes els que ens buiden ulls i ens trenquen els ous, si també va sense número d'identificació o si és dels que es posa palote quan en contradirecció dins la porquera diu: "Veniu, veniu! Que som gent de pauuuu! Vaaaa... vaaaa!". Li mola disparar foam o pilotes de goma? Pica per l'esquena i al cap amb la porra? Controla els seus baixos instints polsant botonets a una consola o se'ls guarda per ser efectiu a la feina? Es fot clenxes? Anima als de la PN amb les bales de goma? Esperona als GC inflitrats? Ai, això no ho sé, no ho sé, no ho sé...

      Però em pregunto si s'ho passa bé, i si és feliç l'X, vaja, pobret. En Juli no sé si és feliç o no, ara mateix. Jo aposto que sí, encara i que fa temps que no el veig. Ja no viu aquí. L'u d'Octubre del 2017, després de defensar les càrregues de Sant Iscle, un dels pobles més petits del Maresme on es van "atrevir" a anar els merdes de la GC el vam veure, alllà, a l'institut, el nostre institut, allà on votàvem nosaltres encara.
     "Hòsti Juli! Què hi fots tu aquí?"
     "Collons! Vigilar! Tu saps la que han liat a Sant Iscle? Que els meus pares voten aquí, eh!"
    Crec que va triar malament el somni, en Juli. Crec que aquest nano té més fusta de bomber que no de mosso. Ho prefereixo. I ho celebro. Crec que han retirat el límit d'edat que abans hi havia com a requisit per entrar-hi. Li ho diré: "Ei Juli, encara hi ets a temps!"

unsenyordebarcelona

"Los catalanes hacen cosas".
M.Rajoy, "estadista"


vincle


(sí noi. Curiós, eh?)

Memòria cuirassa

 (repeteixo frase):
 “Yo ya he estado en mi infierno, sigo estando en mi infierno, así que no os sintáis superiores”. Bukowski

 "Pero hay gente que aún cuando te ve en el suelo, en vez de ayudarte, aprovecha para pisarte aun más."
En Benja, el meu profe de Castellà a l'EGB


*  *  *

Sil.logismes benemèrits

"Dondequiera que la luz penetra, hiere. Cada mensaje del brillante mundo del espíritu abre una fisura en la pared de la tumba."
H. Miller

però....


"Es necessita espai per tal que els pensaments puguin navegar amb equilibri i donar una o dues voltes abans d'arribar a port. La bala del teu pensament ha d'haver superat el moviment lateral i el rebot i ha d'haver emprès aquell últim curs decidit abans d'arribar a l'oïda de l'oient. Si no, li tornarà a sortir pel lateral del cap."
Thoreau

"L'especialització"

naciódigital

Centrar-se, o especialitzar-se en el que sigui no és sinó una altra manera de perdre's. Però quin sentit té perdre's sinó per retrobar-se després?

Són un amor,  els videojocs. No seré jo qui digui el contrari. No suporto el paternalisme aquest d'alguns gilipolles que els hi atribueixen tots els mals del món.

Però també són còmodes, endimoniadament còmodes. La teva mirada clavada en un rectangle de pantalla plana de trenta a cinquanta polzades i l'oïda evadida i embriagada pels altaveus 5.1 o entaforada i immergida en els auriculars a les orelles. En aquell món paral·lel, vivint històries mítiques i de les que ens en fem partícips, al nostre propi Nivel 13  en els que ens escapem de la realitat que ens desborda i que ens fa venir basques.

Com en el diàleg intern del llibre, també t'hi has d'abandonar si esperes treure'n tot el suc. Entregar-te a l'argument com qui s'entrega a l'altre/a, a l'atenció o la tensió plena, a l'habilitat o al senzill o complicat repte de trencar-t'hi el cap per treure'n l'entrellat i seguir avançant.

L'atenció, centrada en un sol punt, com la d'aquests científics que es centren en l'àtom o busquen la partícula de Higgs o  els electricistes que no t'adobaran les frontisses de la porta o els fusters que no et soldaran un tub de plom, com els que s'especialitzen en el càncer que ens permet seguir vivint o els i les que s'abandonen ells mateixos per entregar-se a l'ajut dels demés. Els i les que descobreixen en mirar pel telescopi creat per algun especialitzat i que descobreix a la fi l'evidència del forat negre...  

L'especialització, tan necessària per avançar i que, per si la que et deixes empassar et fa perdre la perspectiva del teu voltant; la passió, obligació o obsessió - com diferenciar-ho? - que et fa cec a qualsevol altre cosa aliena al teu INDIVIDUAL món concret. Com els periodistes especialitzats en cinema o futbol, els crítics culturals, d'art o literatura que semblen parlar inintel·ligibles idiomes que semblen dirigits a membres de selectes sectes, i coachs, coachs que dictaminen que aquest o altre no viu la vida plena o altres llepafils nutricionistes pels qui consideren els cossos com temples i no parcs d'atraccions - Bourdain dixit -. La zona de comfort, alguns, la tenen molt mal entesa. Desobeïr també és sortir de la zona de comfort. O no?

Especialització: necessària per saber que l'arbre arrelat a la terra creix pel tronc i fa branques i fulles i podem així perdre'ns per la clorofil·la corrent sense batec entre les seves verdes i vives venes... 

...i mentrestant el bosc, el conjunt estenent-se fins a l'horitzó, totalment invisible sota la lupa a través de la qual satisfem el nostre interès en el particular.

A vegades cal deixar reposar el comandament i el ratolí, sí. Però també el microscopi i el telescopi, i el sofà i el mostrador de la botiga, i el camió i la caixa d'eines, i el boli i la llibreta de comandes, i la cadira i la taula de bar, aixecar la vista, baixar la persiana i anar-nos-en cap al bosc, amb mirada llarga, preguntant-nos què ha passat, què hem fet, què no hem vigilat, perquè haguem permès que arrelin mutacions d'arbres armats amb porres que segueixen ordres per l'estirp dels arbres piròmans i que, a massa gent li sembli el més normal del món i torni a enfocar la lupa a la seva particular fulla.

* * * *

"Saps què et dic? Que a la merda la fiança!"

Los edukadores 


"Tot el que és bo és lliure i salvatge". 
H.D. Thoreau 

"Sempre arriba un moment en què cal elegir entre la contemplació i l'acció. D'això se'n diu esdevenir un home". 
"Si elegeixo l'acció, no per això heu de creure que la contemplació em sigui una terra desconeguda." 
A. Camus












Via ctxt: Unamuno en la Sexta noche