De quan anàvem de mossos o bombers

     

De GC i PN no n'espero -ni n'esperem, la majoria - cap mena d'autocrítica. 

Sobre els mossos, diguéssim que torno a preguntar-me quina mena de psicotècnics passen els que entren a formar part de la Brimo. I a quina hora té en Buch pensat de dimitir. Pensava llevar-me aquest matí i sentir-ho a la ràdio. Potser m'ho he perdut. 

* * *

     Conec algun ex-company d'escola, o d'institut, o simple conegut que és mosso. Viuen al poble, van a comprar al súper. Els veig empenyent cotxets, passejant gossos o xerrant a una cantonada o sucant croissant a un cafè amb llet a la granja o bé amb la vista perduda al mòbil. Quan els veus els hi dius "hola", o "bon dia", o "dew-dew"... Res més. No crec que deixin de ser penya com tu o com jo. Tenen coses a fer, com tu i com jo. Però que jo sàpiga, cap d'ells és de la Brimo. 

     Es portava molt anys enrere. Tan a l'escola com a l'institut podria dir que aquest, aquell i el de més enllà volien ser mossos. N'hi va haver un que va anar a picar a la porta del director perquè li arreglessin les coses per acabar el batxillerat - que era el mínim que es demanava llavors -.

     En cas d'haver-ho intentat jo - de ser funcionari vull dir - com que sempre he tingut idees boges, a mi em molava més la idea dels bombers. De fet va anar d'un pèl que no m'hi fotés de ple. Va ser als divuit anys, quan vaig anar a fer les proves per entrar de forestal  a l'estiu. No sé què va ser més llastimós, si que em truquessin tan  tard que ja estava currant a una fàbrica o que sentint els ulls inquisitius dels meus pares al clatell els hi digués que no, que gràcies, que ja tenia feina a una fàbrica i no molava gaire ara això de deixar-ho córrer per una feina de tres mesos...

     A la fàbrica hi vaig durar tres mesos. Ni més ni menys. 

     Va ser quan faltava poc perquè deixés l'institut. En tornar, cada tarda, anava  a enfilar-me i desenfilar-me per una corda penjada d'un pi al descampat dels meus cosins. Em van sortir butllofes a les mans. A les nits anava a córrer, i no recordo qui va deixar-me la barra aquella d'halterofília que tenia al garatge, amb els cinquanta quilos de pes que demanaven que aixequessis, per preparar-me per una altra prova. 

     Va arribar el dia: d'hora, pel matí, el meu pare va deixar-me a Granollers, a mi,  que no sabia fins que vaig arribar-hi que era un nap-buf de divuit anys preparat a corre-cuites mes i mig abans entre tota aquell munt de bèsties de més d'u amb vuitanta i d'entre vint i trenta anys que ja tenien els collons pelats de passar-les cada any, les de forestal.

      Jo ja sabia com anaven les coses: els voluntaris d'Arenys van ser els qui m 'ho van explicar, als setze, als disset, abans que es traslladessin:

      Mira: per cada temporada forestal que fas et donen 0,3 punts - crec recordar que era-, un any sencer de bomber voluntari suposa un punt. O era 0.5?

     Però tan és ara això. Vaig intentar entrar de voluntari també, hi vaig anar durant anys, fotent-los la pallissa, un o dos dissabtes al mes. Solia anar-hi amb en Carles, un defensa central esquerrà amb el que vaig jugar durant una pila d'anys a l'equip del poble i al que també li molava el rotllo. Els dissabtes era quan solien fer les "pràctiques" al parc d'Arenys i allà estàvem nosaltres, davant els cotxes que desballestaven amb aquells pinces, o quan ens ensenyaven foteses sobre els ràcords Barcelona o a plegar o desplegar mànegues, o primers auxilis, o quan simplement t'asseies a seguir les classes didàctiques que preparaven, a mirar els vídeos de bombers americans fent tallafocs, o a escoltar les històries i batalletes de bombers de tal o qual incendi o tal o qual accident xungo... Tota la pesca.

     Mentrestant, passaven els anys i curraves, curràvem. Carregant peces de cotó, la caixa d'eines o bé servint plats, combinats i birres. No podies permetre't endegar a prendre pel sac les feines que tenies la resta de l'any per temporades de forestal de tres o sis mesos. Tot a una carta: entrar de voluntari, mentre que curraves i et treies socorrisme, socorrisme aquàtic i començaves a preguntar pel carnet de vehicles de servei urgent. Curraves, corries, piscina de Calella, gimnàs, pràctiques el dissabte... Idees de bomber.

     Així es feia. A fi de comptes el català nivell B ja el tenia, i el pla era a llarg termini, com es planteja qualsevol opositor: fer-te una guardiola de punts mentre esperaves les anhelades oposicions, les passaves i, llavors, amb sort gràcies als mèrits, resar perquè fossis tu un dels elegits als que enviarien a Mollet i no a un altre. Dues de la colla just han entrat de professores amb plaça fixa ara, ARA, després de més de quinze anys de xupar-se substitucions i treballar del que trobaven.

     Mentrestant, curraves... i esperaves. 

     Potser al psicotècnic m'haguessin tombat, a mi també, ara que ho penso. Com van tombar tres vegades a un de la meva colla al psicotècnic per entrar als mossos i al que li posarem el nom de Juli.     

     Era un dels elegits, un dels que "volia ser mosso" entre advocats que havien acabat a despatxos de caixes d'estalvis, informàtics anant d'empresa en empresa, físics, fusters, paletes, perruqueres, barbers, peons i professors... I un mosso. Guai. El que ningú entenia era que en Juli no hi entrés.  Era de les persones més amables i rialleres que mai he conegut, un exemple d’aquests que et foten un cop de mà en tot, oblidat de si mateix i sempre en favor dels altres i... carai! El tombaven cada dos per tres!

     La pregunta que planava sobre la taula de pedra de la plaça entre daus de rol i cartes de l'uno, era què collons passava amb en Juli perquè el tombessin als psicotècnics. Vull dir que la pregunta era de la mena: "Com collons poden tombar a un tros de pà com aquest als psicotècnics?". 

    I recordo una vegada que un de nosaltres va treure un nom, junt amb una anècdota. El nom era del d'un mosso del poble que estava a punt de marxar a viure fora. Un addicte de gimnàs de la nostra edat, un d'aquests que no han jugat a hoquei o a futbol sala o al que sigui però sí s'han dedicat a fer full-contact, o karate, o el que sigui que fes i acabaven per vestir tirants a l'hivern perquè no els hi tibés massa les mànigues sota els músculs inflats amb la merda-engreixa-vedells que es fotien. 

     No es que fos dels més estimats, però era de la quinta, i del poble. Era una cara coneguda. Una cara més que podies trobar-te bé passejant un gos, bé empenyent un cotxet o bé anant al súper. "hola-hola", "Adéu-adéu". Ja està. 

     Però en l'anècdota, pel que es veu, es traslladava. 

     L'anècdota era però, banal: només que un de nosaltres que hi havia tingut més contacte que els demés se l'havia trobat i com que feia temps que no es veien van xerrar a peu dret cinc o deu minuts. "Hòstia X, què fas ara?", "Feia anys que no et veia!" "Ah, ets mosso? I què tal?"

     El mosso X va contestar que estava a la Brimo, passant-s'ho de puta mare. La frase - va dir el meu col·lega a la taula - " em va quedar gravada tio...". 

     I a mi també. Era aquesta: 

     "Estic de puta mare. Em dedico a repartir llets a tort i a dret i a sobre em paguen per fer-ho! Ha-ha-ha!"

     Aquell dia vam entendre perquè a en Juli el van tombar una vegada rere l'altra als psicotècnics. Vam entendre perquè no hi va entrar. Ni hi entraria mai. Ara serveix menús. I no puc deixar de preguntar-me si X segueix passant-s'ho de puta mare aquests dies, si serà ell o un col·lega de feina seu al que ara veu sucar croissant al cafè amb llet al matí o amb el que comparteix hores de gimnàs a les tardes els que ens buiden ulls i ens trenquen els ous, si també va sense número d'identificació o si és dels que es posa palote quan en contradirecció dins la porquera diu: "Veniu, veniu! Que som gent de pauuuu! Vaaaa... vaaaa!". Li mola disparar foam o pilotes de goma? Pica per l'esquena i al cap amb la porra? Controla els seus baixos instints polsant botonets a una consola o se'ls guarda per ser efectiu a la feina? Es fot clenxes? Anima als de la PN amb les bales de goma? Esperona als GC inflitrats? Ai, això no ho sé, no ho sé, no ho sé...

      Però em pregunto si s'ho passa bé, i si és feliç l'X, vaja, pobret. En Juli no sé si és feliç o no, ara mateix. Jo aposto que sí, encara i que fa temps que no el veig. Ja no viu aquí. L'u d'Octubre del 2017, després de defensar les càrregues de Sant Iscle, un dels pobles més petits del Maresme on es van "atrevir" a anar els merdes de la GC el vam veure, alllà, a l'institut, el nostre institut, allà on votàvem nosaltres encara.
     "Hòsti Juli! Què hi fots tu aquí?"
     "Collons! Vigilar! Tu saps la que han liat a Sant Iscle? Que els meus pares voten aquí, eh!"
    Crec que va triar malament el somni, en Juli. Crec que aquest nano té més fusta de bomber que no de mosso. Ho prefereixo. I ho celebro. Crec que han retirat el límit d'edat que abans hi havia com a requisit per entrar-hi. Li ho diré: "Ei Juli, encara hi ets a temps!"

unsenyordebarcelona