"La gente habla de los jóvenes y el vandalismo, ¿y qué hay del vandalismo psíquico causado por estos viejos hijoputas?"
Irvine Welsh
No et prenguis massa seriosament això que ara et diré, doncs estic més a prop dels quaranta que dels trenta, i segons he sentit quan rondes aquestes edats un ja s’ha de tornar, sí o sí, conservador. Com si fos una inamovible regla de tres.
Però potser m’hauries de llegir una estona més encara i que no
m’hagis de fer cas. Si tens temps a perdre i sentit crític, potser
podràs separar una mica de gra de la palla que escric.
La veritat és que no tinc massa motius per ser conservador, vull dir que no tinc més
aspiració a que em deixin en pau en tots els nivells, de dalt a
baix. He deixat de ser jove, però encara sé què és carregar la precarietat a l'esquena. A més, que per a ser conservador caldria tenir alguna cosa que conservar, no et sembla?
Per altra banda no vull capitanejar res ni manar a ningú ni que ningú m'adori els putos ous. Torno a estar a l'atur, no compro roba ni em canvio de mòbil cada dos per tres. Després del primer cafè del matí relligo un cigarret i m’assec aquí i llegeixo, o, si en tinc ganes, escric. No tinc crisis d’ansietat ni em fuetejo moralment per tenir una pila de plats per rentar a la cuina o borrons de pols cantant sota el llit. Per mi farà. Diuen que ara ve una altra crisi, però ara per ara puc pagar l’habitació cada mes i això ja és alguna cosa. El temps dirà. No tinc propietats tot i que no em faria res de tenir-ne una, però com que sé el que he viscut i com he viscut els darrers anys, tampoc em molestaria morir-me sense tenir-ne, si no fos perquè el lloguer s’ha tornat després de l’esclat de la bombolla el darrer refugi d'aquesta mena d'elits de hienes i voltors arreu del món. «Encara estic a temps d’ocupar alguna cosa», vaig dir l’altre dia a taula, dinant amb els meus pares. Ma mare va fer un xisclet d'horror. El meu pare em va mirar amb gravetat. No mare, no pare: he-he-he... és broma. No ho tornaré a dir.
Per altra banda no vull capitanejar res ni manar a ningú ni que ningú m'adori els putos ous. Torno a estar a l'atur, no compro roba ni em canvio de mòbil cada dos per tres. Després del primer cafè del matí relligo un cigarret i m’assec aquí i llegeixo, o, si en tinc ganes, escric. No tinc crisis d’ansietat ni em fuetejo moralment per tenir una pila de plats per rentar a la cuina o borrons de pols cantant sota el llit. Per mi farà. Diuen que ara ve una altra crisi, però ara per ara puc pagar l’habitació cada mes i això ja és alguna cosa. El temps dirà. No tinc propietats tot i que no em faria res de tenir-ne una, però com que sé el que he viscut i com he viscut els darrers anys, tampoc em molestaria morir-me sense tenir-ne, si no fos perquè el lloguer s’ha tornat després de l’esclat de la bombolla el darrer refugi d'aquesta mena d'elits de hienes i voltors arreu del món. «Encara estic a temps d’ocupar alguna cosa», vaig dir l’altre dia a taula, dinant amb els meus pares. Ma mare va fer un xisclet d'horror. El meu pare em va mirar amb gravetat. No mare, no pare: he-he-he... és broma. No ho tornaré a dir.
No ho tornaré a dir. Val. Però ho penso. Encara ara li dono voltes.
Abans d’ahir vaig obrir-me un compte de twitter i la meva
percepció sobre aquesta xarxa social no ha canviat gens ni mica:
segueixo pensant que és demencial. Necessària, sí, però
demencial. No et dóna temps a mastegar ni molt menys a pair cap
tipus d’informació. Si vols saber de cada moviment i paraula del
món, no perdre’t res, l’has de tenir. Potser el que passa és que sóc massa vell, sí, això deu ser. Ja el mateix Internet em va agafar a contrapeu. Noto els efectes secundaris: se m’infla tan el cap que em sembla que podria acabar tacant les parets.
Tampoc sóc gaire amic del telèfon mòbil d’última generació, tot i tenir-ne. Insisteixo: té coses bones i dolentes, doncs no deixo de pensar que la càmera és necessària, i com hauria canviat la nostra percepció del País Basc anys enrere si tothom n’hagués tingut un, aleshores, de mòbil d’aquests.
Tampoc sóc gaire amic del telèfon mòbil d’última generació, tot i tenir-ne. Insisteixo: té coses bones i dolentes, doncs no deixo de pensar que la càmera és necessària, i com hauria canviat la nostra percepció del País Basc anys enrere si tothom n’hagués tingut un, aleshores, de mòbil d’aquests.
Des que escric això el meu deu haver sonat tres o quatre vegades
aquí al costat, demanant-me que li presti atenció. L'odio, però l'agafo. Aquí hi tinc dos vincles a articles de certs periodistes sobre el que
passa ara per ara i que em deixa un amic pel wat’s-up. Hi ha
també un parell de fotos de mal gust d’un grupet al que estic
inclòs seguit de les rialles d’alguns dels integrants. Tinc també
l’enèssim missatge SMS d’una companyia telefònica convidant-me
a unir-me a la seva particular secta prometent-me el cel i mil verges
per a mi tot sol i també la crida al telegram del tsunamidemocràtic
d’aquest matí, en la que convida als barcelonins a un seguda
davant la subdelegació del govern a la una on segons es diu hi ha
d’anar el president de l’estat Espanyol. Miro el rellotge i
calculo en tres segons tota la moguda: pillar els trastos, baixar a
l’estació, el tren, el metro i plantar-m’hi al davant... Miau!
Millor acabo això abans. Vaig a per un altre cafè.
Després de tota una setmana de més que compartit cabreig i
indignació de tota la penya, des de la caminada i el bloqueig de
l’aeroport de dilluns amb la guarnició de les primeres porres i
trets de foam, de la vaga de divendres, de fatxes campant impunement
per la ciutat i les marxes de les sis columnes, les barricades i les
segudes variades ja tenim ja prou pilotes signades i blaus i ulls
buidats i més empresonats i més pàgines web tancades i més
acusacions de violència i de terrorisme per part de tots els
tentacles de la forma de vida «A por ellos». Lleteres a tot drap
han atropellant manifestants, hi ha una jove amb traumatisme
cranioencefàlic a la Vall d’Hebron, però en Marlaska ha anat a
veure un policia i en Buch i en Mas diuen que «tot bé». He llegit
també que alguns policies han anat a buscar manifestants a
l’hospital mentre es reparteixen punyalades entre partits indis
aviam qui rep la corona de llorer al més pur i tres trucades d’en
Torra no troben interlocutor a l’altre línia mentre en Sánchez
escriu el seu nou llibre «como ser un macho alfa de la izquierda y
no morir en el intento». Tot en la línia, vaja.
Ahir a la nit, una noia semblava tancar la setmana amb el «Cant
dels Ocells» a Via Laietana entre una nova seguda. Tothom callat, en
silenci. La policia, màgicament, havia desaparegut segons vilaweb.
Potser és per això que crec, humilment, que tothom se’n va anar a
dormir sencer ahir. Igual de cabrejat i indignat, clar, però sencer.
Ara aquest matí, comença el xou altra vegada.
M’assec davant l’ordinador per llegir el que la penya ha anat
escrivint o les notícies que ha anat rebotant. Abans tenia prop d’un
centenar de direccions de twitter guardades a una carpeta del
navegador que anava obrint una a una: Activistes, polítics,
presentadors, humoristes, filòsofs, escriptores, escriptors,
sociòlegs, empresaris, empresaries, joves, vells, iaies, andalusos,
catalans, madrilenys, bascos, sàtirs, cínics, comunistes,
neo-liberals, indepes... Em mola la varietat. M’agrada parar la
orella aquí i allà a les dues bandes de la tanca. Ara tinc totes
aquestes direccions aquí davant meu i alhora en una comodíssima
llista sobre la que clico dues vegades perquè comenci pel més
recent i fresc. I començo:
«Like-like-like... Rebot-rebot-rebot... Hi-hi-hi!... ha-ha-ha!...
Hòstia puta! Mecagudéu... On anirem a parar? Hòstia puta aquest
malparit! Cagum-l’hòstia aquell malnascut!»
Em desespero una mica. Segueixo:
«Like-like-like... rebot-rebot-rebot... Hi-hi-hi... Ha-ha-ha...»
I així anem.
Vaig al lavabo i buido els budells. Però això no em deixa prou
net per dins. Deixo estar el twitter i endego la ràdio, alguna cosa a l'ambient que poder
ignorar activament per concentrar-me. Però ai, em topo
amb la Colau, a la que es veu ha trucat en Pedro Sánchez. «L’ha
trucat?», pregunta la Terribas. Doncs ella diu que sí, que ha estat
el mateix Pedro Sánchez de fet, el del «manual de resistencia» -
quins collons! - qui l’ha trucat, preocupant-se per la tensa
situació. L’entrevista avança. Celebro que l’alcaldessa ara ja
no sembla preocupar-se pel mobiliari ni els contenidors com feia a
començaments de setmana, doncs li sento a dir per primer cop, que el
més important són «les persones». Guai. Penso que està bé això,
vull dir que hagi corregit el rumb, encara i que sigui tard i tot
plegat faci aquesta mateixa pudor que alguns ja ens resulta familiar
al voltant de l’alcaldessa investida amb l’ajuda d’en Manolo
Valls.
Però no li restem humanitat: guai nena, guai. El que no entenc és
perquè truca Pedro Sánchez a la sra Colau i no a en Torra. Vull
dir, que per malament que ens caigui a molts el personatge del
president, segons es diu aquest ha manifestat fins a tres vegades un
cert interès en contactar directament amb el president en funcions
de l’estat Espanyol. De debò està tan preocupat en Sánchez, el
«condemnador de totes les violències que no siguin el GAL» si sols
truca a la sra Colau?
Però què cony, donem-li un vot de confiança: ha trucat. Almenys
ha trucat. Ara sabem que el mòbil li funciona. Potser contacta amb
la Colau perquè el que vol és informació de primera mà,
focalitzada, des de la representat més propera de la ciutadania:
l’alcaldessa. Aleshores, perquè no truca també a la resta
d’alcaldes on hi ha hagut disturbis i manifestacions, detinguts,
caps trencats i atropellats? Vull dir, si de debò ve a arreglar o a
«preocupar-se» de bona fe del disgust i la tensió creixent de la
població, i el que duu és un microscopi i no un telescopi per
seguir mirant a la lluna, no hauria d’haver fet més trucades,
aquest "adorable" pocavergonya d’en Sánchez, conscient com és de tenir
tots els ulls i càmeres al damunt amb el deu 10-N a tocar?
Doncs no. Fins on se sap, només ha trucat a l’alcaldessa de
Barcelona. A mitja setmana també va fer un moviment de peces similar
el molt cínic; i és que per comptes de trucar a en Torra o la
mateixa alcaldessa, va i truca i es reuneix amb en lisensiado
Casado i el Primo d’en
Rivera. La
pitjor versió dels germans Marx reunits al sanatori d’ «Un dia en
las carreras». Quan ho vaig
llegir jo no sabia si riure o
plorar. Una imatge grotesca se’m va presentar al caparró: allà
estava Catalunya, lligada al mig del quiròfan, bramant, protestant i
convulsionant després de la sentència. Sánchez,
per comptes de preguntar-li a la pacient què li feia mal per traçar
el pla d’acció, l’emmordassa per
tenir certa pau mental i
crida a aquest parell
d’ajudants de Dr
Frankenstein per demanar-los l’opinió i
un diagnòstic:
- A
ver gente, qué hacemos?
- Estado
de excepción! Yo
digo: más porras, más pelotas de goma, más
medicación!
- Eres
un blando! Porras? Pelotas de goma? Ja! 155 permanente, intervención
de educación y TV3!
- Disolución de los mossos.
Y luego, electroshocks!
- Para
empezar habrá que sedarla de
una jodida vez y que se
calle no?
- Sí
tío, que molesta!
- Envia
al ejército! Mazazo a la
cabeza!
-
Yo le cogería el teléfono y
le colgaría. Ji-ji-ji… Es que soy un trolaco de manual!
- Yo
lo soy más! Yo
seré presidente para meter a todos los anti-España
en chirona!
- Mira
que tienes pocas luces! Saquemos
las cloacas a pasear. Que el
cuarto poder tenga trabajo: que se nos unden los periódicos!
- Eso! Metamos al trullo a la ACM, a Boye, la agencia de viajes de la assamblea y a los de la pasteleria de Sant Esteve de les Roures! La prensa lo cocina y la justicia nos lo sirve! Que
se nos vienen las eleccciones!
- Cállate, nenaza! Vaya mierda
de plan!
- Mierda? Yo soy más macho que tu
chaval, y más español!
- No yo lo soy más!
- Que no! Que lo soy-Yo-yo-yo-y-requeté-yo!
A hores d’ara, Sánchez ja ha
vingut, ja s’ha reunit, ja ha anat a veure
els polis a l’hospital i l'han escridassat. Vist i no vist, com en Flash, se n’ha tornat a amagar-se al cau no sense abans ensenyar-nos una mica de metralleta per la finestra del cotxe. Collons! No
sé què és millor – o pitjor -, si això o la
pantalla plana d’en Rajoy, la veritat.
I menstrestant, on és Europa, ai, mític bressol de la democràcia i l'humanisme? Doncs allà, lluny, al seu lloc entre la inòpia. Amb en Borrell al capdavant, aconsellant-los a cau d'orella. Anem bé!
Això no hi qui ho aguanti. A la tassa hi aboco un raig de rom i d'un glop em fonc el mig cafè, fred, que encara em queda.
* * *
https://twitter.com/VilaWeb/status/1186257625752715264
https://twitter.com/CukorMC/status/1186240219038846976
Tsunami Democràtic dilapida la reunió de Sánchez amb Cunillera
Fons d'armari
"(...) Es veu que 40 anys després encara no es pot dir que el darrer poli de la dictadura va ser el primer poli de la democràcia.(...)"
I menstrestant, on és Europa, ai, mític bressol de la democràcia i l'humanisme? Doncs allà, lluny, al seu lloc entre la inòpia. Amb en Borrell al capdavant, aconsellant-los a cau d'orella. Anem bé!
Això no hi qui ho aguanti. A la tassa hi aboco un raig de rom i d'un glop em fonc el mig cafè, fred, que encara em queda.
* * *
https://twitter.com/VilaWeb/status/1186257625752715264
https://twitter.com/CukorMC/status/1186240219038846976
Tsunami Democràtic dilapida la reunió de Sánchez amb Cunillera
Fons d'armari
"(...) Es veu que 40 anys després encara no es pot dir que el darrer poli de la dictadura va ser el primer poli de la democràcia.(...)"
d'Higinia Roig
* * *
* * *
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada