De profanadors i cobradors del frac

Vaig estar jugant ahir al Red read redemption 2. Em va costar un ou de posar-m’hi perquè torno a estar atrapat en aquesta tempesta perfecta de l’actualitat, però el principal problema en realitat era la missió que em tocava fer, que no era de les que em molaven. Vull dir que no era res d’assaltar trens propietat d’especuladors, ni res d’enganxar més assassins en sèrie, sanguinaris o vídues negres ni res d’això. Les últimes coses que havia estat fent eren prou interessants: fer d’enllaç i carter entre dos joves enamorats aspirants a Romeu i Julieta i, tot seguit, trobant-me essent l’únic home en una manifestació en pro del sufragi femení al segle XIX.

El retorn al dia a dia del campament era cada vegada més tediós.

Així que havia d’anar a veure la sangonera d’en Leopold, que de feia dies que m’avisava que volia parlar amb mi. En Leopold és el “caixer” de la colla, el tio dels números, el dels contractes legals… Ja sabeu com va això: digueu-n’hi com vulgueu, jo n’hi dic un-d’aquests-malparits que et maten legalment sense embrutar-se les mans. Buf! La meva mandra era infinita per posar-me altra vegada la màscara de malparit-fill-de-puta o de cobrador del frac del segle dinou pels xanxullos aquests.

Em passa el mateix amb totes les feines desagradables “que em toquen de fer”; després d’haver-les evitat i driblat tant de temps com m’és possible, al final em sento atrapat i m’hi acosto capcot, amb les dents serrades i una pinça de la roba al nas.

- Aviam, catxo cabró, què vols que faci ara? Quina merda tens per a mi aquesta vegada?

M’ho va dir: un parell de subjectes als que ja els hi tocava de pagar. Un era el Sr. Holmes, un caçador prop d’Strawberry, va dir-me; l’altre era en Hugues, d'aquí, a Rhodes, amb prou feines cinc minuts a cavall des del nostre campament.

- Potser, per cobrar, caldrà – va dir, somrient malèficament -… ja ho saps, Arthur, maco: convèncer-los. Tocar-los el crostó.

Puto desgraciat! Vaig donar-li l’esquena i muntar damunt el Bandarra, pensant com de bé quedaria aquell caparró malalt de banquer dissecat com a trofeu sobre la meva tenda i en la desgràcia que era que no li haguessin fotut ja una bala entre cella i cella dies enrere a Valentine, quan vam haver de sortir amb la cua entre les cames i amagar-nos aquí a tocar del riu, al nou campament.

Escorava el vespre, però m’ho vaig prendre amb la calma. Vull dir que vaig decidir de començar pel que estava a la quinta punyeta, a Strawberry. Vaig encendre un cigarret i així de tranquis i sense entrebancs vam anar fent camí, el cavall i jo, fins deixar enrere l’estació de Flatneck, on vàrem acampar entre uns arbrets. Una poma i una pera pel meu fidel cavall van satisfer-lo. Un conill despistat que havia caçat minuts abans foren el meu sopar.

L’endemà vaig seguir les indicacions fins enfilar-me per la muntanya, al nord-est d’Strawberry. Una tèbia i quasi inapreciable línia de fum contra el cel blau va indicar-me on podia ser el campament del tal Holmes. I sí, encertada: allà estava el pobre diable recolzat a la paret de pedra davant la foguera mig apagada, roncant amb el barret tapant-li la cara. Amb una coça n'hi hagué prou per posar-lo dret, veure’m i acollonir-se de saber qui era jo i què hi venia a fer.

Com quasi tots els altres, en Holmes no tenia els calés, però almenys a aquest no va caler de “convèncer-lo” fent-li la cara nova. Podia aconseguir-los, ara. Acollonit com estava va parlar-me d’un puma al que anava seguint la pista de feia dies. Un puma blanc. Un puma blanc? Sí. Sense cap mena de dubte la seva pell pagaria amb escreix el deute i evitaria que ell mateix perdés la seva. Podia ajudar-lo a engrapar-lo, al puma?

Vaig arronsar-me d’espatlles. Podia. De fet, ho preferia.

Vam muntar als cavalls i començar a enfilar uns centenars de metres més de muntanya. En Holmes era un home jove, no sé què feia abans, però ara s’havia reciclat en caçador, i estava en la més absoluta ruïna. A més a més, era un idealista. De camí no va deixar de fer-me veure com d’incrèdul es va sentir en veure que el malànima al que jo representava li va oferir el crèdit.

Vaig aguantar-me de dir-li que precisament aquest era la clau de volta d’aquella merda de negoci endimoniat: la usura per la usura. Que el que comença essent un negoci per sobreviure pot derivar fàcilment en vici maquiavèl·lic.

“És aquí”, va dir.

I aquí era davant l’entrada d’una cova en la pedra grisa i viva. Vam desmuntar, la cova era fonda, i a pocs metres de l’entrada ja vam haver d’encendre els fanals.

“Ho sent?”, va dir.

Carai que si ho vaig sentir: un miol esgarrifós, monstruós; el miol d’un monstre sortit de les tenebroses profunditats de la cova: el cony de puma.

No sé què collons em pensava que hi anava a fer allà fins llavors, però acte seguit vaig desenfundar el revòlver.

Unes passes més enllà la cova es dividia. “ Miri: jo aniré per aquí, vostè vagi per allà”, va dir-me.

- Vol dir?

- Així ho cobrirem tot.

Amb el revòlver a una mà i el fanal a l’altre vaig avançar. Ombres fugisseres es movien al ritme de la trista i inestable flameta del meu fanal. Cinc passes, deu passes, quinze... Un altre miol monstruós, i un crit esgarrifós. En Holmes! Puta Merda!

En arribar-hi, esperitat, vaig veure el llum del seu fanal a terra, i a dos pams el seu cos, ja mort.

La puta!

Amb prou feines vaig tenir temps a reaccionar: encara era allà, els ulls encesos, entre la fosca com un fantasma blanc de dents i urpes esmolades: un puma immens amenaçant-me. A qui li importava com quedaria la pell? Pim-pam-pum! Mira: no sé si foren tres o quatre trets o tot el bombí del revòlver que li vaig deixar anar. No vaig deixar que se m’acostés. No ho podia permetre.

Vaig quedar-me mirant la patètica escena: El puma, el fanal, el Holmes… Puta vida…

A defora vaig carregar la pell blanca al cavall i mirar el del malaguanyat i idealista caçador. Li ho vaig dir:

“No cal que l’esperis pas, que el teu amo no tornarà.”

Va rebufar, com dient: “Bah, puta vida. Tampoc es que fóssim cul i merda, saps?”.

Per un moment vaig pensar en espantar-lo, però finalment vaig decidir endur-me’l per, a més de la pell de puma, donar-li un segon amo i treure’m quatre duros més nets per a mi tot sol. El cavallet no s'hi va negar. 

El vespre, altra vegada. Vaig deixar els beneficis obtinguts per la pell del puma blanc i acostar-me a Rhodes, a veure el segon desgraciat que havia estat fent tractes amb el nostre llimac legal. Immensa sorpresa la meva en descobrir que la direcció del tal Hughes no era sinó la mateixa que la del propietari de la botiga de taüts. Però la porta de la botiga era tancada, i en rodejar-la vaig adonar-me que el tio era a la part del darrere, rebaixant un taüt a còpia de ribotades. Ell no va veure’m, jo no tenia ni diea de com reaccionaria, però l’escena semblava feta a mida:

- Ei! Que hi vols anar tu aquí dins, o penses pagar?

Després de deixar clar qui era jo i què volia d’ell per segona vegada aquell dia, una altra vegada el mateix conte: no, no tenia els calés, no havia tingut temps… però…

- Però què?

Definitivament no volia anar dins la caixa. Els trobaria.

- Acompanyi’m, que els anirem a buscar.

Em va conduir cap a l'església, renegant, consumit per la culpa, fuetejant-se:

- Però això no està bé! No està bé, no està bé...

- Miri noi, no es flagel·li vostè mateix: que els de l'església són els primers a no estar lliures de pecat.

- Què? L'església? No… El que anem a fer és…

- Què?

- Vull dir… La senyora… Hi té un munt de joies, allà dins… I la veritat és que tampoc li fan falta. M'entén?

- Què!? Mecagumdéu!

Exacte. La nit queia altra vegada, però el terreny no estava lliure. La part que havia de posar jo en aquell gens ortodox pla era, per començar, la d'espantar aquells dos jovenets calents que s’anaven fotent mà a un costat de l'esglèsia de fusta. Ho vaig provar de bones maneres primer:

- Va nens, continueu la festa a una altra banda!

Van passar de mi. O més que passar van dir que me n’anés jo. Carai! Vaig haver de canviar l’actitud i desenfundar:

- Que foteu el camp!

Van fotre el camp.

També hi havia una dona netejant una làpida. Amb aquesta no em va caler treure la mala llet. “Senyora, faci el favor d’anar-se’n i tornar demà, que hem de fer tasques de manteniment”.

- Aleluia! Ja anava essent hora!

- Vagi a l’entrada i vigili que no vingui ningú – va dir en Hugues.

Així ho vaig fer. Cap problema: una tia agraïnt que treballèssim a aquelles hores intempestives i que feu marxa enrere i, després, dos capullos de manual més acostant-se cap on era jo. Què collons hi venien a fer al cementiri, a aquelles hores? Aquesta mena de poca-soltades sols me les permetia jo i el meu col·lega-profanador-de-tombes. Les bones paraules tampoc van servir. Els hi vaig ensenyar el canó i encara ara els veig córrer. Ha-ha-ha!

Estona després la feina estava feta. “Tingui”, va dir un exhaust i brutíssim Hugues, “amb això n’hi haurà prou, oi?”.

Era un collar amb diamants. Suposava que sí.

Vaig colpejar el meu barret i acomiadar-me’n. Un dia lleuger, avui: una tomba profanada, una pell de puma blanc, un cavall que em parlava i un client mort i un de viu que podria seguir fent taüts pels morts que encara faltaven en aquell món de merda. 
 

Puta vida... Ja en tenia prou. Era de nit, vaig apagar la consola i anar-me’n al llit, pensant, pensant, pensant... pensant en el circ del meu propi món, aquell circ de la tomba del fill de puta d'en Paquito.